cine gomets
aventura
TRON
Pertanyo a una generació a la qual, si li dius "Tron", pensa en això. No és culpa nostra, és l'internet que ens ha fet així.
Però també és culpa de l'internet que hagi pogut veure el tràiler de la nova TRON Legacy (que fa una sorprenent bona pinta). I és justament per això que corregeixo ara una falta de correspondència amb la història, mirant l'original del 1982.
Per què? Dubto que mai aconseguim trobar un per què a haver vist tantes pelis freaks (i a més reconeguem que les mirem penjant-les aquí). El motiu sempre serà un perquè em dóna la puta gana, passa alguna cosa?.
I TRON m'ha sorprès. Bé, millor matitzar-ho: m'ha sorprès una mica.
Tot i que no hi ha manera de trobar-li un fil conductor fiable, tot i que el ritme és desafiant (desafia a dormir, dic), tot i que hi ha varis grans forats argumentals, l'estètica mola.
És tan vuitantera, tan retro, tan cutre, tan exagerada, tan simbolista i colorista, tan desfasada, que impressiona. I ells s'ho van currar (i molt), amb totes les animacions generades per ordinador (recordeu! 1982! 16Mb de RAM!) i pintats fotogràfics. Però al principi dels anys 80 devia ser igual de cutre que ara.
El mèrit, doncs, en el meu cas se l'emporta el temps. Que és qui li ha donat la gràcia final de molar ara mateix.
Batman & Robin
No ho tinc clar, una part de mi em diu convençuda que estic ben equivocat, però no puc evitar pensar que una vegada madurada, després que hagin passat tretze anys des que es va estrenar, Batman & Robin ja pot ser considerada una pel·lícula tan dolenta que resulta imprescindible.
Pels colors ridículament estridents, pels jocs de paraules patètics d'en MrFreeze, pels batmugrons, per les hordes de dolents subordinats... per tot plegat aquesta pel·lícula... sí. Mola.
Thunderball
No suporto en James Bond, però crec que això no m'ha esbiaixat la percepció. Thunderball no té el més mínim interès, ni tan sols en Sean Connery ho pot salvar passejant-se movent el cul amunt i avall sota l'aigua. Tot plegat acaba resultant poca cosa més que una successió sense massa sentit d'escenes subaquàtiques amb peixos diversos i senyoretes en biquini. I ninjes vermells que no són ninjes.
Thunderball
He vist, així a mitges i malament, molta gent movent-se però fent res (o almenys no fent avançar la maleïda història), moltes dones en biquini esperant ser zerozerosetades i el Sean Connery en pantalons molt curts passejant-se per tots llocs.
I per tot això i per una mica més, ara sé que si no sóc gaire aficionat al James Bond és per alguna cosa.
Star Trek IV: The Voyage Home
M'està passant una cosa curiosa amb aquesta pel·lícula. En condicions normals podria criticar-la bastament i fotre'm amb el seu argument de merda.
I ho faré: puto greenpeace, collons.
Però d'altra banda, li estic agafant una estima estranya. D'un argument tan extremadament freak i estravagant n'ha sorgit un carinyo totalment irracional.
A vegades aquestes coses passen, a la vida.
Superman IV: The Quest for Peace
Hi ha sagues on una quarta part és només un pas més dins una rutinària manera de fer una mica més de diners amb la ideeta que va semblar bona en una pel·lícula inicial. I passen més o menys desaparcebudes.
Però hi ha casos en que una quarta part no és més que una violació integral del que el nom de la saga un dia va ser.
Superman IV és d'aquestes últimes.
I no us en fieu. Si alguna escena us ha fet gràcia, és perquè ha donat la volta i de tanta pena fa diversió.
Tiburón 4
Negres immortals, àvies venjatives amb pentinats impressionants, taurons epilèptics explosius, soldadores sexualment actives... aquesta pel·lícula ho té absolutament tot.
Excepte ninjes. Però qui vol ninjes si pots fer explotar taurons amb un flash, un parell de pals i un negre immortal?
En Busca del Valle Encantado IV
De petit això del Valle Encantado ja no m'apassionava gaire.
I no ha estat fins avui que me n'he adonat que vaig començar a tenir criteri abans del que pensava.
Què dur començar les 24 hores amb aquesta cosa terrible. Sort de les galetes dinosaurus per esmorzar.
Avatar
D'Avatar segurament ja se n'ha dit tot el que se'n podia dir, i més. Se l'ha comparat amb Pocahontas, amb Dances With Wolves, amb els Barrufets i amb qualsevol producte infantil o que permeti fer-ne mofa. S'ha elogiat el seu desplegament visual i l'aprofitament de la tecnologia actual, hi ha qui s'ha escandalitzat pel què ha costat i qui no entén que ja sigui la pel·lícula més taquillera de la història del cinema.
Puc estar més o menys d'acord amb totes les crítiques que se li fan i que se li poden fer. Hi estic d'acord però jo no la criticaré. Sí, és un producte d'entreteniment lleuger, amb una història minsa, una simple excusa per tirar endavant un desplegament visual impressionant. Però tot i que puc estar d'acord amb les crítiques les trobo completament sobredimensionades i en molts casos injustes. Seriosament, algú esperava abans d'entrar a la sala una història de complexitat brutal, una pel·lícula intimista i recolzada en les interpretacions i el desenvolupament dels personatges? Més encara, els que li exigiu això, quan va ser l'última vegada que vau sortir d'una sala de cinema amb la mateixa exigència, havent rebut fins i tot menys?
Criticar Avatar és fàcil, i si abans d'entrar a la sala ja saps que quan en surtis has de dir que visualment és un deu però que el guió és Pocahontas a l'espai, encara ho és més.
The Darjeeling Limited
Les pel·lícules que ens fem nostres creixen o decreixen amb el temps, amb les situacions.
Puc anunciar de nou el meu més profund devotisme per tots els detalls d'aquest excèntric amb traumes familiars profunds, però el fet (allò important d'aquesta pel·lícula que ja és meva) de reveure aquesta meravella un dissabte al matí com el d'avui, és que no ha fet més que créixer i créixer i créixer.
I tocar tots aquests paisatges llunyans amb totes aquestes ganes d'escapada.
The Wizard of Oz
Més enllà d'uns decorats de la vella escola espectaculars i d'algunes cançons que han entrat en l'imaginari col·lectiu, no sé massa bé què defensar-ne.
La història del mag d'Oz mai ha estat cap gran història, però si a més la farceixes de nans revolucionats i disfressats, bruixes aparatoses i diàlegs ensinistradors, tot i que entenc la seva transcendència, no entenc el seu valor. Deu ser que no sóc capaç d'entendre els anys trenta.
Baron Prásil
Veure aquesta joia txeca és com veure una animació d'en Terry Gilliam pels Monty Python amb imatges "reals". De fet, no és gens estrany que aquest fes la seva pròpia adaptació de la història anys més tard.
Vaig llegir Les Aventures del Baró Munchausen fa ja més de quinze anys, diria que a setè de bàsica, pràcticament per casualitat. Em vaig entestar a llegir-me tota la (minsa) biblioteca de l'aula, i aquesta meravella estava per allà al mig. Si podeu, llegiu el conte. I després recupereu qualsevol de les adaptacions que se n'han fet. Si encara teniu un nen per alguna banda no us en penedireu gens.
The Time Machine
Em puc imaginar dos productors tenint una conversa l'any 2000 del tipus "Ei, te n'adones que ja som al futur? // Ostres, podríem fer una adaptació de La Màquina del Temps! // Ja ho crec, i no creus que seria un toc genial fotre-hi de director el besnét del qui va escriure el llibre?". No, fills de puta, el talent no és genètic. I ni que ho fos, segur que seria un caràcter recessiu.
Sigui com sigui, el senyor Simon Wells és fenotípicament un inepte, perquè la història és genial, però la pel·lícula tirant a merda.
Avatar
Demano, no, exigeixo, que d'aquesta pel·lícula no se'n faci la versió del director. No vull més palla tonta i més metratge per no res.
El que vull, i ho vull ja, és la versió reduïda: fora el mini-argument aquest idiota, fora les escenes hippies, fora el trist inici, fora els discursos i el pobre dramatisme pocahontil.
Vull, ara, ja, totes les escenes d'acció seguides. Que són brutals. I entremig, potser una mica de recreació d'aquest món de colors. Que mola.
Exigeixo tenir menys explicacions. Que ni jo ni Avatar les necessitem.
Planet of the Apes
Sí, molt bé, té un dels finals més mítics de la història del cinema. Però és una pel·lícula tirant a mediocre. Potser és només que sóc incapaç de posar-la en perspectiva i relacionar-la amb la seva època, però em deixa fred. Del tot. O gairebé.
The Lost Boys (Jóvenes Ocultos)
Aquesta es una mala època per mirar pel·lícules de vampirs, i pitjor encara per mirar pel·lícules de vampirs per adolescents. Sempre he cregut que són personatges de merda, però ja que la nostra societat ha decidit posar-los a un lloc bastant prominent de l'imaginari col·lectiu, hi haurem de jugar. I posats a entrar-hi, més val fer-ho mig en conya, amb una banda sonora notable (tot i que farcida de música que no m'agrada) i una estètica que si fos més vuitantera m'hauria obligat a arrencar-me els ulls i menjar-me'ls.
Metropolis
Tot i que crec que sí, no tinc clar si aquesta pel·lícula l'he acabat mai. Igualment, avui tampoc tinc clar si he vist tot el que volia veure.
Però de totes maneres, m'encanta.
1a gran marató de clàssics . 11
Shichinin no samurai
No voleu saber què coi hem fet mentre feiem veure que miràvem aquesta meravella de pel·lícula. Res de greu. Només desagradable. Culs. Alberts Serres. Gots. Winnie the Pooh. Marc Vidal.
Suposo que aquesta també l'hauré de reveure en condicions.
2001: A Space Odyssey
Balanç: una de les meves pel·lícules preferides vista a mitges + un got trencat + el micropenis del marc vidal.
No ha estat malament.
King Kong
Ho sento pels estetes (entre els quals a vegades m'agrada comptar-me), però des dels seus orígens el cinema principalment espectacle, i secundariament art. The Lost World vs Das Cabinet des DrCaligari. A vegades guanya un aspecte, i a vegades l'altre. Però en Kong és sempre aposta guanyadora. Cinema espectacle de primera categoria, una joia per mirar una vegada i una altra. I una altra.
Tonari no Totoro
Hi ha pel·lícules que tinc tan interioritzades que són difícils de comentar. Són d'aquelles que diries que molen perquè sí, i llestos.
A Totoro, potser l'èxit és és la tendresa, o potser són els personatges, o potser aquest petit drama fantasiós que no dóna concessions a la tristesa fàcil sinó al riure difícil. I segurament una mica de tot.
D'aquelles pel·lícules que s'han de reveure cada poc temps; i més ara, aprofitant que per fi ha sortit el dvd.
Where the Wild Things Are
Potser és que n'esperava massa, o potser és que no anava amb els ulls adequats per mirar-la. Per tot el que volia que fos, fins i tot em disculparia pel que ara en penso.
Però no.
Where the Wild Things Are és una meravellosa obra visual i plàstica. De veritat, una passada.
Llàstima que més enllà dels aspectes oculars, la història es perd sense sentit en una amalgama de petites històries inconnexes a les que s'ha volgut donar transcendència total. L'argument s'allarga sense motiu i tot plegat, les quasi dues hores de metratge, acaben per no explicar absolutament res.
Però per sobre de tot, crec que hauríem de començar a batejar el virus aquest del "dubte de target". I és que Where the Wild Things Are no té clar a qui es dirigeix: és una altra d'aquelles pel·lícules que són massa dures pels nens, però massa innocents i buides pels adults.
Up
He de començar a aprendre que quan penso que el senyor Pixar ha fet la pel·lícula d'animació definitiva, poc després es torna a superar.
Deixant injustament de banda els aspectes tècnics d'Up (que són excepcionals!), trobo un mèrit impressionant tirar endavant aquesta història. Que s'ho mereix, però que no és fàcil perquè és dura i aspra.
De fet, no sé per què me'n preocupo: se'n surten genialment, i acaben amb una història tendra, emocionant i divertida.
Tota una obra d'art.
Ara només falta esperar la següent meravella d'aquests genis.
*ah, i s'agraeix saber que els gossos de Disney ja no saben parlar per què sí.
Yattâman
De'n Miike se'n poden dir un munt de coses, però el que mai es podrà dir d'ell és que sigui un director previsible. Ara resulta que li ha donat per fer pel·lícules per nens. Doncs vinga, que siguin pel·lícules per nens...
Caricaturista, desvergonyida, divertida... encara estic totalment perplex.
Transformers 2 - Rise of the Fallen
Hi ha coses que no són fàcils d'explicar. Cada vegada que algú comença a mirar la meva col·lecció de DVDs reso perquè no vegi que hi tinc Transformers. No sabria com justificar-ho. Trobo que és una pel·lícula de merda. Ja ho sabia quan la vaig comprar. No em va sortir precisament barata. Odio en Michael Bay. No recordo haver vist els dibuixos animats de petit. I doncs? No en tinc ni puta idea, però la tinc. Des d'aquí veig la caixa.
El mateix em passa quan intento trobar una justificació a haver vist Transformers 2. No tinc ni puta idea del perquè, però sí, ho he fet.
I no, us asseguro que no és per les mamelles de la Megan Fox. Ho prometo.
Coraline
Estèticament impressionant i tècnicament impecable, només té el llastre d'aguantar una història que bé, no està malament, però que (potser per no definir-se entre infantil i adulta, entre fantasia i drama) no és gran cosa.
Star Wars: Episode VI - Return of the Jedi
Que la història arribi a un final més que digne, que tingui certes escenes d'acció impressionants i que es mantingui aquesta aureola d'aventura mítica no em fa desdir de la meva aversió cap al Luke Skywalker, l'actor que l'encarna i el seu pentinadet de jedi repipí.
Però per sort em quedo amb tota la magnífica resta (que és molta).
Star Wars: Episode V - The Empire Strikes Back
I si alguna cosa es podia millorar, es millora: més intríngulis en la història galàctica, més i millor acció, més personatges mítics, més i millors naus i vestits, i més pistes de què carai deu ser un jedi.
Llàstima que continuïn fallant els actors (tot i que en Harrison dóna una mica la cara).
Star Wars
I el que em sembla més impressionant és que aquesta bona història, amb aquesta gran caracterització i fantàstic disseny de naus, escenaris i objectes, hagi arribat a crear tot el que després ha creat.
I no sóc qui per dir si ho mereix o no, però jo amb ella m'ho continuo passant pipa, com si encara fos una tarda d'aquelles perdudes, quan la posaven a TV3 i es veia encara més antiga que amb la versió trucada i remasteritzada que ara tinc a les mans.
Star Wars: Episode III - Revenge of the Sith
I el que em fa més ràbia de tot plegat és que no sé si potser val la pena aguantar els dos primers episodis per arribar a la impressionant segona meitat del tercer, o si per contra, ja podrien haver rodat només l'hora i mitja bona i haver-se estalviat tota l'altra palla.
Star Wars: Episode II - Attack of the Clones
Bé, anem a pams. És cert que aquesta entrega millora en guió i fins i tot en personatges (fer pràcticament desaparèixer en Jar Jar dels collons, és un gran encert). Però les escenes d'acció, que eren les que sustentaven el primer episodi, ara cauen en picat.
Tot i que tot això no és res comparat amb la constatació que aquesta saga beu directament de la trilogia antiga: si hagués de viure per si sola, no tindria els mínims de res per ser mínimament interessant.
Star Wars: Episode I - The Phantom Menace
És un senyal significatiu que del primer visionat d'una pel·lícula només recordi dues o tres escenes d'acció.
Però encara és pitjor senyal que el revisionat corrobori que els únics trams amb interès són els que recordava.
Planet of the Apes
Si bé conté alguns buits de guió i algunes vacil·lades un pèl irreals, és indubtable que aquesta història és fascinant, i que la caracterització i ambientació són realment espectaculars.
Un clàssic d'aquells que ho són perquè s'ho mereixen.
Sûpâ Robotto Maha Baronu
Pregunta: Per què la pel·lícula d'en Mazinger Z es titula en realitat "Iron Superman"?
Resposta: Perquè això és Espanya, que té com a traducció correcta "Can Pixa".
Pregunta: I la pel·lícula?
Resposta: Bé, gràcies. Hem sobreviscut. Vint-i-quatre hores i dos minuts.
The Terror of Tiny Town
El meu jo malvat, inhumà i de tendències eugenèsiques em diu que posar un pingüí en una barberia on hi canta un cor de nans barbuts és excusa i justificació suficient per tenir un circ de nans.
El meu jo bona persona, en la intimitat, li dóna la raó.
Cannibal Ferox
Sovint detesto totes aquelles campanyes que intenten ensenyar què és el que s'ha de fer i el que no. Però de veritat veritat que, per una vegada, agrairia cosa bèstia que d'una vegada per totes s'avisés als joves intrèpids, pijos i idiotes que a la selva és millor no entrar-hi si:
u. no se sap què s'hi va a fer
dos. el títol de la pel·lícula inclou un 'caníbals', 'salvatges' o 'indis untats en fang'
tres. pensen que una american express els hi salvarà la vida
Ni que portin animalons per distreure les serps. La de temps que ens estalviaríem si fessin cas de l'avís!
King Kong
És una de les pel·lícules més influents de la història del cinema, amb un munt d'escenes memorables, i es fa impossible entendre el cinema sense ella tot i els tocs racistes, trampes de guió i algunes actuacions per oblidar. Però és que l'ambientació és sorprenentment excepcional, i tots els monstres i l'stop motion estan fets només per gaudir-los enormement.
Gerry
Una pèrdua personal brutal banyada per un desert de muntanyes inacabables. Un fart de muntanyes estàtiques que acaben creant un relleu espinós, l'únic que pot assenyalar el camí.
Calmada però intensa, amb una fotografia impressionant, la pèrdua (i la pel·lícula) esdevé, amb el mínim d'ingredients, sorprenent i colpidora.
Barbarella
No tinc clar si és que algú va voler fer una peli porno i li va sortir una d'aventures, o si en va voler fer una d'aventures i li va sortir una pel·lícula de ciència-ficció, o si va intentar fer ciència-ficció i li va sortir una porno.
En tot cas, i tot beneint-ne la banda sonora, estupefacció i diversió a parts iguals. Bé, no; diversió a saco.
Cocoon
Aquesta és una d'aquelles que recordava afectuosament.
I és que no n'hi ha per menys (però tampoc per més).
The Goonies
Allà on molts hi veuen una fita infantil o adolescent, jo només hi veig un grapat de nens histèrics que no paren de cridar i que m'ataquen els nervis de mala manera mentre passen aventures endolçades.
Buf!
Mongol
Vist des de la distància, gairebé semblaria que el cinema rus no sap on collons navega des de la desaparició de l'Andrei Tarkovsky. L'últim intent de rescatar-lo, suposo que amb l'ajuda dels mateixos diners mafiosos que compren clubs de futbol, ve de la mà de grans superproduccions com aquesta.
Molta pasta, paisatges meravellosos, una dels personatges més fascinants de la història mundial... i en Tadanobu, que com tots sabem... sí, en Tadanobu mola. En Tadanobu mola molt. Fem-ne samarretes?
The Dark Crystal
Aquesta gran meravella d'en Jim Henson, amb un disseny de personatges excepcional, té un petit gran problema: les terribles ganes de transcendir li han privat d'esdevenir un gran clàssic.
Tot és tan enorme, tan majestuós, l'aventura és tan exageradament èpica, que per molt treballats que estiguin els titelles, continuen sent només titelles amb totes les seves limitacions.
Monty Python and the Holy Grail
En comptes de tornar a lloar els Monty Python i dir lo meravellosa que és aquesta pel·lícula, em dedicaré a una altra cosa tant o més profitosa, com ara dir lo terriblement horrible que era la versió teatral-musical de The Holy Grail, Spamalot.
Quin puto sacrilegi!
Star Trek
L'aposta és arriscada: tirar a terra tots aquests 50 anys d'aventures (i aquestes 20 hores que he passat posant-me al nivell).
Per uns moments em pregunto si hauria d'estar enfadat. Però de seguida me n'adono que la millor manera de fer un homenatge a tot aquest univers d'aventures i de personatges, no és altra que la de tornar al principi i reinventar-ho tot amb la millor pel·lícula de tota la saga.
Excel·lent (dels alts).
Star Trek: Nemesis
Em faig una pregunta recurrent. Un exemple de molts: si tens una nau espacial, per què has de fer una maleïda persecució sobre rodes pel puto desert?
La saga ha sobrepassat els seus propis límits i vol esdevenir quelcom que no és. El gènere d'Star Trek mai ha estat el d'acció sinó el d'aventura, i superar les pròpies limitacions (incloses les visuals, les d'armament i les d'invents futurístics) fa que tot se surti de mare.
La pel·lícula d'adéu d'en Jean-Luc Picard és entretinguda, però discreta i desubicada.
Potser és un bon moment per tornar als orígens.
Star Trek: Insurrection
Passa a les millors cases: algú va decidir agafar un capítol i allargar-lo per fer-ne una pel·lícula.
I el resultat és prou bo, de veritat, però no deixen de ser les entretingudes aventuretes d'un capítol estirat.
Star Trek: First Contact
Després de 5 pel·lícules i unes 10 hores de mediocritat, friquisme exagerat i alguna estona llarga de brossa pura i dura, per fi em torno a trobar amb el nivell que havia deixat The Wrath of Khan.
Tota una satisfacció, de veritat.
Star Trek: Generations
Patillera de collons, la pel·lícula que ha de servir de traspàs no és capaç de donar un final digne a l'antiga tripulació; però s'agraeix enormement (deixant a banda sensibilitats nostàlgiques) aquest bon canvi de càsting.
Star Trek VI: The Undiscovered Country
De cap de les maneres podem dir que la pel·lícula que serveix de comiat a la tripulació que ha comandat l'Enterprise durant 30 anys sigui un gran què (no destaca en res, tampoc hi poden haver gaires queixes), però la millora és tal des de l'últim engendre, que haver-la vist senta d'allò més bé.
Star Trek V: The Final Frontier
Què té de bo aquest insultant engendre de pel·lícula? Una sola cosa: veure com en Shatner es dirigeix a si mateix per fer lluir al capità Kirk.
I em preguntareu, on està la puta gràcia d'això? Doncs en que el Shatner ja és ben rodonet i incapaç de fer les escenes d'acció amb un mínim de credibilitat (tot i que ara que ho penso, potser tampoc ho havia aconseguit abans).
De totes maneres... aquest és el menor dels seus problemes: això és un cagarro de dimensions descomunals.
Star Trek IV: The Voyage Home
Crec que aquest és un dels guions més delirants que m'he trobat mai. Potser ni tan sols Executive Koala ni Bijita Q aconsegueixen igualar-lo.
La seriosa i noble tripulació de l'Star Trek se'n va als anys 80 a pescar balenes per salvar la humanitat. Ni més ni menys.
Impressionant, senyor Spock: impressionant.
La sensació final és una barreja de deliri, vergonya aliena i diversió.
Star Trek III: The Search for Spock
Això de ressuscitar el personal sempre ha estat una qüestió complicada, sovint un pèl vergonyosa. Per tant, és obvi que la pel·lícula i la història es ressenteixin greument d'aquest fet. Però si pensem una mica en vulcanià i donem un vot de confiança a la saga, tot plegat és bastant entretingut.
Star Trek: The Wrath of Khan
Això és tota una altra cosa!
Tot i que Kirstie Alley per mi sempre serà la mare de Mira qui parla (i això m'acostuma a distorsionar les pel·lícules on actua), aquesta segona entrega d'Star Trek per la gran pantalla té tot el que no té la primera: ritme, vestuari, història, fotografia i grans batalles espaials.
Star Trek: The Motion Picture
L'Enterprise mola, ho sabem tots. Però no per això s'ha de fer una pel·lícula que només ensenyi maquetes de plàstic.
Que sí, que vale, que la part final en realitat no està gens malament. Però aquests quinze minuts no compensen la llarga i terrible agonia d'actors que sembla que s'aguantin la caca, i totes les seqüències "paisatgístiques" inútils que sembla que no s'hagin d'acabar mai.
Back to the Future Part III
Molt bé, no està gens malament. I molt molt bé, quasi no se li nota el pas dels anys.
Però aquestes segones parts no deixen de ser pel·lícules per mandrejar un dissabte a la tarda: cosa gens dolenta, però d'un altre nivell.
Back to the Future Part II
Això comença a trontollar per tots cantons...
...però el Delorean continua molant!
Back to the Future
Sembla una tonteria però no ho és, i tot i que tenim els viatges temporals coll avall i altament superats, Back to the Future continua sent una altra Spielberg-referència. Almenys per la meva generació.
Però és que a més, el Delorean mola, mola molt.
I tot plegat, l'ha convertit en un bon clàssic.
Into the Wild
Esperava una crítica àcida.
Però m'he trobat una pel·lícula d'aventuretes que intenta adoctrinar a base de metàfores fàcils.
I que quedi clar, que si he suportat arribar fins al final, intentant aguantar les inacabables dues hores i mitja que dura (sí, he hagut de fer uns quants saltets, ho reconec) i aguantar al paio aquest insuportable, ha estat només per poder-ne rajar aquí.
I igualment, quina gran pèrdua de temps.
The Fall
L'he gaudit, de veritat que ho he fet.
Però no puc evitar pensar que tot pot ser només una maleïda farsa que amaga l'única intenció d'ensenyar disfresses fantàstiques, colors i mons improbables, i paisatges impressionants.
WALL·E
Si ho hagués fet qualsevol altre, començar una pel·lícula en la qual durant més de mitja hora només es vegin una cafetera i un microones dient-se el nom podria ser qualificat de temerari. Però Pixar no és qualsevol, i en aquesta casa poden fer el que vulguin amb absoluta llibertat i sense por.
Després d'aquest inici espectacularment bo, el que el segueix fins que s'arriba al final és sensiblement més convencional, però igualment se situa per sobre de qualsevol altra pel·lícula d'animació feta recentment. Una altra petita joia per unir a la col·lecció.
v - WALL·E
Troy
Després de centenars de milions de dòlars gastats en la realització i promoció, suposo que els productors encara es pregunten què va anar malament amb aquesta pel·lícula.
Tot i que no es pot dir que fos un fracàs (500 milions de dòlars a tot el món), la recaptació als Estats Units no va ser ni de bon tros l'esperada. Un munt de soldats digitals, acció, aventures i les cuixetes sexis d'en Brad Pitt, què hi devia faltar perquè el públic americà li girés l'esquena? La manca de coherència històrica o la pobresa cinematogràfica no acostumen a jugar contra aquest tipus de pel·lícules, de manera que l'única manera que trobo d'explicar la sensació general als USA que Troy és un fracàs és l'absència d'un heroi de referència. No es pot trobar un bo pur que lluiti contra un dolent pur i guanyi, i això gairebé atemptaria contra el principal pilar de l'entreteniment americà.
v - Troy
The Fall
Ho confesso, els meus prejudicis em fan sentir culpable per no pensar que The Fall és una puta obra mestra. És una gran pel·lícula, sí, però després de treure l'enorme talent visual que té en Tarsem el que queda és més aviat poca cosa.
Sí, el conte és ben bonic. Però no és res que no s'hagi fet abans deu vegades millor.
Sí, la història és ben maca. Però que em vulguin adoctrinar sobre com de maca n'és la vida acostuma a tirar-me bastant enrere.
Pot haver guanyat a Sitges, pot presumir d'un historial de dificultats increïblement gran, pot ser un homenatge cinèfil del tipus que vulgueu, però al cap i la fi, el que acaba sent és una successió de paisatges preciosos i pobles pintats de blau per tot el planeta. No és poca cosa, però no és suficient per construir una pel·lícula memorable, que és el que els meus prejudicis desitjaven veure.
v - The Fall
Wall-e
La primera part de la pel·lícula és una autèntica delícia. Gaudir d'aquesta manera de la mímica, de la imatge, de l'animació, dels personatges, del silenci,... és magnífic.
Després, tot i que sense cap canvi radical, tot s'endinsa en un discurs senzill que està de moda, però que la Pixar aprofita al seu favor, ensortint-se'n mestrament amb una crítica bastant agosarada (però innocent) al com funcionen les coses.
En definitiva, i amb només un visionat, ja ha pujat a l'olimp del que jo entenc per obres mestres de l'animació.
I ara, no sé per què, tinc ganes de reveure Curtcircuit...
v - Wall-e
Wanted
Juguem a buscar coses que molen?
Desafiar les lleis universals de la física. (Tenim bales que curven la seva trajectòria segons la voluntat del qui dispara, salts impossibles i xocs elàstics amb cotxes a gran velocitat) Mola.
Contravenir els principis bàsics de la fisiologia humana. (Tenim trets des de l'altra punta de la ciutat, regeneracions de ferides a ritme accelerat i talons capaços de doblegar el metall) Mola.
Obviar la història tecnològica de la humanitat. (Tenim un protoordenador amb forma de teler místic i amb un disc dur fet de cotó, pistoles amb components impossibles i frens d'emergència que provoquen catàstrofes) Mola.
La veritat és que tot plegat mola tant que potser fins i tot s'haurien pogut estalviar canviar l'argument dels còmics originals fins deixar-lo irreconeixible, però com que (encara) no els he llegit, ara mateix no m'importa massa.
Això sí, és totalment imprescindible esperar a tenir la willing suspension of disbelief a tope, abans d'encarar-la. I tenir-la ja enorme, de costum. Si no és així, us passareu tres mesos donant pel cul insistint amb que és impossible curvar la trajectòria d'una bala. I això pas ho voldríem!
v - Wanted
City of Ember
Si li busquéssim una qualitat a City of Ember, aquesta seria per mi haver inaugurat un nou gènere. El de les pel·lícules postapocalíptiques per nens.
La fi del món convertida en un divertit parc aquàtic ple de rampes impossibles i desafiaments múltiples de tota llei física i geològica. Baixar per pujar, corrents d'aigua ascendent, tecnologia retrofuturista d'estar per casa, insectes gegants. Ja sabeu, aquestes coses que només es poden perdonar mirant-les amb uns altres ulls, més innocents, cosa que no sempre és possible.
City of Ember
Aquesta nova corrent de cinema autocrític amb la humanitat m'està començant a cansar. És cert, City of Ember és una pel·lícula infantil (amb alguns tocs cruels que podrien desmentir-ho), i com a tal ha de gaudir d'una espècie de perdó natural que les nostres ments adultes donen per vés a saber quina raó, però l'autodestrucció del mal per tornar-lo a fer renéixer en els ulls innocents d'uns nens, em fa venir ganes d'anar al lavabo.
City of Ember té un gran problema, que no és ni tan sols la història (que si hagués estat ben tractada, podria arribar a maquillar aquest sentiment de cagarrines): el seu gran problema és que té un decorat brutal. S'hi han gastat la pasta, i tot de ments creatives van decidir omplir l'espai amb els objectes més bonics i ben triats que he vist en molt de temps en un film d'aventures.
I per culpa d'això, la resta de la pel·lícula sembla arrepenjar-se en uns decorats que no deixen de ser només decorats, per deixar tota la resta a la llista del podria haver estat...
Sky High
Tan visualment impressionant i estèticament atractiva com conceptualment buida i infantil. Rascant la parafernàlia efectista, les llumetes i la miqueta de sang massa vermella hi queda més aviat poqueta cosa.
v - Sky High
The Dark Knight
Acostumo a gastar i esgotar les seqüel·les de les pel·lícules de superherois amb rapidesa. Em va passar amb Batman, amb Spiderman, amb Superman, amb Harry Potter (superheroi?) i amb vés a saber quantes més: la repetició d'un mateix esquema una vegada rere l'altra no em sembla una empresa massa meritòria.
És per això que, al marge de tota l'estratègia de màrqueting, la reinvenció a Batman Begins té el mèrit de fer-me despertar de nou l'interès en un dels herois de còmic més interessants. I The Dark Knight no és més que l'excel·lent continuació d'una formula fantàstica que desitjo que no s'esgoti (de la mateixa manera que també desitjo que qui ja sabem no hagi mort i que tingui corda per com a mínim una seqüel·la més).
A més, superar les enormes expectatives creades és un valor immesurable molt difícil de trobar.
I ara em ve de gust fer una marató de Batman.
v - The Dark Knight
The Langoliers
Realment, per fer una gran pel·lícula no cal un gran pressupost. N'hi ha prou amb un gran guió, una gran direcció i unes grans actuacions (en una proporció o una altra). Però quan no es té cap d'aquestes tres coses, llavors sí que l'única manera de poder-ho camuflar mínimament és fotent-hi molta pasta. Segurament sortirà igualment un trunyo, però al menys enganyarem força gent.
Amb un pressupost televisiu, tot i que la història sigui acceptable, no es pot enganyar ningú.
v - The Langoliers
Silent Running
Hi ha una raó per la qual es prohibeix als hippys fer pel·lícules.
Bé, de fet n'hi ha diverses, però només una d'elles es diu Silent Running i és protagonitzada per un soci de Greenpeace del futur.
I no és que sigui una mala pel·lícula, però tant el plantejament, com l'execució, com el desenllaç són tractats d'una manera plenament ridícula. Mort a la natura!
v - Silent Running
The Lost World
Vuitanta anys després i encara es segueixen fent les mateixes pel·lícules.
Adversitats, amors i efectes especials.
És per això que no sé si The Lost World crea escola o és que l'espècie humana porta implícita aquestes ganes de veure simple diversió.
La pel·lícula? un embrió excepcional.
v - The Lost World
10,000 BC
A vegades (molt poques) em passa que acabo de mirar una pel·lícula i sóc plenament conscient que he vist una cosa per recordar.
A vegades (molt poques) em passa que acabo de mirar una pel·lícula i no tinc clar del tot si he vist una basura de proporcions considerables o per contra he vist una autèntica obra mestra.
A vegades (masses) em passa que acabo de mirar una pel·lícula i em sento com si dues-centes persones se m'haguessin pixat a la boca. El pitjor del cas és que la majoria de vegades ho sé, que serà així, de manera que és culpa meva, i només meva.
v - 10,000 BC
The Lost World
1925, i la divisió en la manera de veure el cinema a banda i banda de l'Atlàntic està ja plenament formada.
The Lost World és l'evasió, la diversió, l'espectacle sense concessions més enllà d'una típica història romàntica.
Ben poques coses han canviat, des de llavors. Aneu a saber si d'aquí 83 anys algú mirarà 10,000 BC i li semblarà una enorme obra mestra, tal i com a mi em passa ara amb aquesta.
rev - The Lost World
Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal
Començar a l'immens magatzem que em va fer caure la baba al final del Raiders of the Lost Ark és magnífic.
Continuar amb amb la mateixa acidesa i comicitat de la saga és esplèndid.
Insistir en les persecucions espectaculars de la vella escola és una passada.
Acabar amb un final així és criticable, però totalment vàlid.
Mantenir l'essència de les primeres, a aquestes alçades, és increïblement espectacular.
v - Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull
Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull
Indiana Jones ha tornat, i ha tornat del tot, amb una pel·lícula que aconsegueix situar-se sense problemes entre la resta de la saga, tant a nivell estètic, conceptual, com de qualitat.
Pegues? Unes quantes, tot i que totes resoltes de manera satisfactòria després d'una lleugera reflexió.
Shia LaBeouf? Menys insuportable que de costum, i amb un personatge que com a secundari funciona prou bé, mentre no pretenguin anar més enllà tot estarà bé.
El tema? Inicialment, tira cap enrere, però ben mirat... si abans hem acceptat arques de l'aliança, pedretes màgiques i el calze de la vida eterna... per què no això?
Ara tinc ganes de marató Indiana, amb les quatre seguides.
v - Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull
Bob Esponja, la película
Mai he aconseguit enganxar-me gaire a la sèrie Bob Esponja. No sé si perquè mai m'hi he acabat de posar o perquè mai m'ha acabat de convèncer del tot. Però n'he vist capítols suficients com per saber que m'encanta el seu humor barroer i aquest dibuix seu que s'autodestrueix sense gaires complexes.
La pel·lícula és un capítol més. Entretingut i divertit, tot i que perd gràcia quan els dibuixos s'entremesclen amb personatges reals. Exceptuant l'aparició d'un frik de la talla de David Hasselhoff.
v - The SpongeBob SquarePants Movie
Metropolis
La mateixa història, explicada de manera diferent, a ritme de jazz, blues i amb una estètica conscientment retro.
v - Metroporisu
Batman Begins
Sincerament? Una de les millors pelis de superherois que recordo. Serà per les dosis de realitat abans que tot es converteixi en una simple fantasia justiciera, serà per un Christian Bale com al millor Batman, o potser simplement per comptar amb un inici que dignifica a la saga del personatge. Però és així.
rev - Batman Begins
Mortadelo y Filemón. Misión: Salvar la Tierra
Una cosa que és molt important que aprengui a fer urgentment és evitar fer apostes que tinc possibilitats de perdre.
Molt de tant en tant, amb un company fem apostes tirant a estúpides. Una vegada vençut el termini marcat, el vencedor de l'aposta escull una pel·lícula amb dues finalitats. Per una banda, veure una pel·lícula que li vingui de gust veure. Per una altra, putejar el perdedor fent-li veure una cosa que trobarà insufrible. El perdedor, a més, haurà de pagar les dues entrades. La primera vegada em vaig haver d'empassar King Arthur, que en el seu moment va semblar una tortura enorme, però realment no va ser res comparat amb Mortadelo y Filemón. Misión: Salvar la Tierra.
Si una cosa bona es pot dir d'aquesta segona pel·lícula de Mortadelo y Filemón és que s'acosta més al que veiem als còmics que l'anterior, que tot i ser ja molt fidel a l'estètica Ibáñez aquesta havia passat pel sedàs Gomaespuma, donant un producte com a mínim peculiar. Però aquesta única cosa bona en comporta a la vegada unes quantes de dolentes.
El més important és que sembla ja més que clar que l'univers Ibáñez és totalment inseparable del paper, tot intent de treure'l d'allà no funciona en cap format. Els Fesser van aconseguir burlar-ho lleugerament aportant la seva peculiar visió, però en aquesta es tracta d'un producte tan poc personal que acaba no tenint cap mena d'interès.
v - Mortadelo y Filemón. Misión: Salvar la Tierra
Fievel y el nuevo mundo
Existeixen aquelles pel·lícules que, ho mereixin o no, les mitifiquem des de petits.
Fievel és una d'elles, però tu, que no fa res repetir-la i recordar-la.
rev - An American Tail
Viaje a Darjeeling
Declaro novament la meva més sincera admiració per Wes Anderson. Amén.
El lema d'aquest bon home ha de ser que amb la història més senzilla en pot fer grans pel·lícules. Ho ha demostrat amb The Royal Tenenbaums, a Rushmore i ho porta al límit amb aquesta fantàstica Darjeeling. Sí, aquest és el punt criticable, però també el més lloable.
A més compta, com sempre, amb una estètica, fotografia, diàlegs i banda sonora impressionants, amb l'humor que el caracteritza i aquesta espècie de tendresa que fa aguantar un somriure de principi a fi. La cirereta? Un Adrien Brody increïble.
Ha valgut la pena esperar.
La Ciudad de los Niños Perdidos
Si bé la destresa i capacitat visual i imaginativa de Jeunet i Caro és sensiblement brutal, si bé aconsegueixen la descripció d'un món imaginari amb un nivell d'abstracció i realisme molt important, la història es perd en abismes que fan que el conjunt perdi la solidesa i, en conclusió, m'hagi costat varis intents acabar-la.
Interessant, però desaprofitada.
v - La Cité des Enfants Perdus
The Adventures of Buckaroo Banzai Across the 8th Dimension
...i quan creia que ja havia vist resumida tota l'estètica vuitantera, ha arribat un negre en bicicleta, amb rastes, genolleres i una americana platejada. Festival! Festival!
Qui odia els vuitanta? Un fill dels setanta, odia els vuitanta. Hi ha una dècada més horrible?
v - The Adventures of Buckaroo Banzai Across the 8th Dimension
Silent Running
És estrany, no sabria si qualificar-la com una altra gran pífia dels anys setanta o com una curiositat de les que s'han de veure. Possiblement les dues coses són encertades: una no treu l'altra i si més no crea escola de talents (Trumbull, el director, fou l'encarregat dels efectes especials de 2001, pel·lícula de la qual aprofità alguns efectes, i de la posterior Blade Runner)
És millor no parlar dels actors. No ho faré, perquè si el director es lliure de crítica per ser el seu primer llargmetratge, ells també es mereixen pietat; de fet, la majoria d'ells han arribat a forjar carreres consistents. De Silent Running, només cal destacar dues coses: els robotets simpàtics i els efectes especials, que aporten el petit gra de seriositat que falta en altres aspectes. La història, bé, a seques. Potser és perquè ara ens omplen el cap amb el canvi climàtic i als setanta això no passava, però alguns dels arguments de la pel·lícula passen de la curiositat a la comicitat i d'allà directament a la possibilitat de ser menyspreats.
Però tot i així, és interessant. Cal veure-la sabent que el seu valor radica en ser base de noves pel·lícules de ciència-ficció, i en ser seguidora (una mica distanciada) de la magnífica 2001.
v - Silent Running
Pathfinder
A l'estiu el cervell, per diverses raons (totes elles, o gairebé, amb un fonament bioquímic), es desconnecta esperant temps millors.
I llavors pum! scraix! bom! crac! fiufiu! uooo! uooo! aaaarrrgh! I gent amb banyes al cap o moltes coses que fan "ual·la".
Harry Potter and the Order of the Phoenix
Sempre és un plaer, poder veure una bona pel·lícula familiar.
Una d'aquelles on els nens i nenes et poden fotre patacades a la butaca sota l'atenta mirada còmplice dels seus pares. Una d'aquelles on les mares poden despenjar el telèfon a la meitat, i començar una conversa a viva veu que ha d'incloure irremeiablement, en un o altre punt, la frase "estamos en el cine, viendo Harry Potter... sí... sí...". Una d'aquelles on els pares poden roncar només si quan es desperten amb els seus propis roncs pregunten què ha passat abans (i com és que 'aquell' no surt). Una d'aquelles on els germans grans poden oferir-se a anar explicant 'on the fly' les diferències amb el llibre i les connexions amb les parts anteriors. Una d'aquelles...
...una de les de tota la vida, clar que sí.
Harry Potter and the Order of the Phoenix
Shrek Tercer
D’acord, una sala plena de nens i mitja hora ben bona d’anuncis no és la millor preparació per a veure una pel·lícula. D’acord! però, ei, que això una bona peli ho arregla. Llàstima que no hi ha hagut sort. Pot ser que en una pel·lícula d’hora i mitja, que en teoria ha de ser d'allò més amena, hagi patit per no saber com asseure’m?
Què podria destacar? Que els personatges tenen una caracterització magnífica? Oh i tant, però això ve de les anteriors. Per la resta, sí, té punts graciosos, però la pel·lícula en sí no té massa gràcia. Es desaprofiten massa coses, entre elles un magnífic Merlín, i no obtenim ni tan sols un bon final que ens faci oblidar l’avorriment anterior.
Res, que les coses o es fan bé o millor matar-les a temps.
v - Shrek The Third
James and the Giant Peach
Que hagi estat una gran peli per l'hora que és i pel meu estat mental, no vol dir que sigui una gran pel·lícula.
La caracterització i estètica dels personatges és fantàstica; però poca cosa més puc dir. És en aquest aspecte i en els escenaris on es fa veure l'influència de Nightmare Before Christmas i, en aquest cas, del productor Tim Burton. Però en tota la resta, és de mal comparar.
Ah, i això sí que s'ha de dir: molt bon conte (el de Roald Dahl).
Indiana Jones and the Last Crusade
Si no és millor que la primera, poc li falta. Sens dubte el recurs de la família (amb un fantàstic Sean Connery) en aquesta tercera part, aporta allò que faltava a les pel·lícules anteriors: context i maduresa en la història.
Si de la primera em va impressionar que l’Indiana es cansés i hagués de ser curat (busca-ho en les pelis actuals, això!), de la tercera em trasbalsa que les bales siguin incapaces de tocar-lo, sobretot si l’estan disparant tancs i munions i munions de gent amb metralladores. Però també deu ser cosa de l’experiència: al final es deu aprendre a esquivar les bales.
Tot i així, en aquesta barreja de James Bond i Sherlock Holmes passada per la mitologia i arqueologia, hi ha una clara millora en la protagonista femenina (ei, aquí té més caràcter i es permet el luxe d’ensenyar-nos la moral de tot plegat) i continuem amb la millor acció, persecucions, trampes, dolents dolentots i aventures que es poden veure fins i tot ara, vint anys després.
I amb la gran última croada, s’ha acabat la trilogia: ha estat molt bé reveure-la i demostrar-me a mi mateix que, com aquestes, ja no se’n fan. A veure com surt, la quarta.
rev - Indiana Jones and the Last Crusade
Indiana Jones and the Temple of Doom (Indiana Jones i el Temple Maleït)
Tot i no superar la primera part, ja voldrien altres pel·lícules tenir una continuació com aquesta, encara que tècnicament no és una continuació sinó que se situa abans en el temps...
D’acord, el personatge femení continua sent horrible (també com actriu) i encasellat en la dona tonta que crida per les bestioles i que s’enamora de l’heroi. D’acord que puguem preveure, al veure un nen, que s’hauran de salvar nens, i que quan un home amb cara de dolent intenta dissimular ja l’hem clitxat de lluny... però tu, que això de treure els cors em va tenir terroritzat durant part de la infantesa, i conteu quantes muntanyes russes ha inspirat la pel·lícula, va, conteu-les.
No es pot negar que el templo maldito, tot i baixar una mica el nivell, continua una de les principals sagues mestres en tot això de l’art d’entretindre. Aviat tocarà la tercera.
rev - Indiana Jones and the Temple of Doom
Raiders of the Lost Ark
Ni Lares Crofts ni Mummys ni Jacks Sparrows ni collonades en vinagre. On s’hi posi Indiana Jones, que es retirin imitacions.
Val, la novieta és tonteta, els dolents són igual de dolents que en una pel·lícula de Disney i els EUA han de ser sens dubte els bons però, tu, que la resta compensa.
És curiós com, tot i fer una quantitat enorme d’anys que no la veia, puc recordar aquells moments que més m’impressionaven quan era petit: la bola que rodava, la fusta cremada, la llum de l’interior,... Quins records i quina gran peli!
rev - Raiders of the Lost Ark
gomets foto cine arxiu enllaços jo
subscripciósota llicència de creative commons