cine gomets
animació
El meu veí Totoro
A vegades certes pel·lícules que per mi són essencials necessiten una revàlida, sovint acompanyada. I aquesta ha estat l'ocasió.
Potser la revàlida no ha estat d'excel·lent però les sensacions han estat bones.
I tot això només em fa pensar en el bon humor que m'evoca en Totoro i tot el seu món.
Madagascar 2
Quan es tracta d'animació hi ha alguna cosa que em fa ser poc exigent. Deu ser el puto nen que es veu que tots portem dins encara que no vulguem o que ens sembli haver-lo matat en alguna festa, juntament amb la dignitat.
Pel que sigui, però tendeixo a acontentar-me amb poqueta cosa. I si em posen uns quants pingüins, dotzenes d'animals iguals fent el mateix i una iaia immortal i amb mala bava... sí, amb això ja en tinc prou. Quan m'ho proposo puc ser així de criatura.
Kurenai no buta (Porco Rosso)
Feia més de deu anys (i potser fins i tot més de quinze) que no veia Porco Rosso.
Gran error, ja que amb prou feines en recordava algunes seqüències i escenaris determinats.
I Porco Rosso és una imperdible obra mestra. D'aquelles que s'han de tenir en DVD i revisionar de tant en tant, resseguint aquesta història de pirates aeris en un Mediterrani convuls com si fos la primera vegada, com si tot aquest univers de Miyazaki explotés de nou en l'aire que tallen tots aquests avions de fusta que es mouen a batzegades motivacionals deliciosament animades.
Gake no ue no Ponyo (La Ponyo al Penya-segat)
Una història bastant més infantil del que ens té acostumats en Miyazaki ha fet que m'hagi costat més del normal entrar en una història tan terriblement fantasiosa.
Però això no treu que aquest geni torni a fer una pel·lícula rodona, amb una animació exquisida i, fins i tot i pels seus fans més clàssics (com jo), hi inclou alguna petita referència a les gegants Totoro i Chihiro.
Perfect Blue
El Japó és terra de pervertits i degenerats. D'homes amb cara de lluç que oloren calces usades. Sóc molt injust, començant el comentari així, perquè aquesta pel·lícula és massa completa com per quedar-nos només amb això.
Una gran història al voltant de la identitat, amb sang, molta sang, i un munt de voltes ben trenades i construïdes de manera força intel·ligent, tot i que a vegades pugui ser força patillera.
Ara, això no treu que m'hagi quedat amb ganes de tornar a veure Urotsukidôji.
Vals Im Bashir
Resulta que aquesta pel·lícula no es va fer utilitzant ben bé la tècnica del rotoscopat. Es va filmar primer amb imatge real i després, en base a les imatges preses es van fer les il·lustracions de manera clàssica. És igual, l'efecte és el mateix.
Totes les pel·lícules que he vist que utilitzen un material filmat en imatge real de partida que és posteriorment convertit en animació aconsegueixen el mateix efecte, donar un component oníric a unes imatges que se saben reals però que no perceben com a tals. Crec que tot es troba en els petits gestos dels actors, els moviments subtils que quan es fa animació no apareixen mai per enlloc, i que en animar actors "reals" es mantenen. Això fa que percebem els personatges com a reals, mentre que conscientment estem mirant uns "dibuixos animats". Tant a Waking Life, com a A Scanner Darkly com aquí això funciona a la perfecció, i en aquest cas en concret, la història bèlica encara hi afegeix un component d'irrealitat més gran. La guerra és massa dura perquè sigui del tot real, i fins i tot els records que en queden acaben resultant falsos.
Sen to Chihiro no kamikakushi (El Viatge de Chihiro)
Existeix una categoria de pel·lícules, molt poc freqüent, que necessita de ser recordada i revisionada amb certa assiduïtat al llarg del temps.
El Viatge de Chihiro és sens dubte una de les exclusives integrants d'aquesta categoria, i jo no he estat gaire conseqüent amb aquest discurs, ja que feia massa temps que no la veia.
Ahir vaig esmenar l'error. I òbviament vaig tornar a gaudir d'aquests genials personatges, d'aquesta història, de tota aquesta fantasia, de tot aquest balneari màgic manat per Yubaba, la dolenta que més m'agrada de la història de les dolentes,...
Hauré de reveure-la aviat, per compensar.
TRON
Pertanyo a una generació a la qual, si li dius "Tron", pensa en això. No és culpa nostra, és l'internet que ens ha fet així.
Però també és culpa de l'internet que hagi pogut veure el tràiler de la nova TRON Legacy (que fa una sorprenent bona pinta). I és justament per això que corregeixo ara una falta de correspondència amb la història, mirant l'original del 1982.
Per què? Dubto que mai aconseguim trobar un per què a haver vist tantes pelis freaks (i a més reconeguem que les mirem penjant-les aquí). El motiu sempre serà un perquè em dóna la puta gana, passa alguna cosa?.
I TRON m'ha sorprès. Bé, millor matitzar-ho: m'ha sorprès una mica.
Tot i que no hi ha manera de trobar-li un fil conductor fiable, tot i que el ritme és desafiant (desafia a dormir, dic), tot i que hi ha varis grans forats argumentals, l'estètica mola.
És tan vuitantera, tan retro, tan cutre, tan exagerada, tan simbolista i colorista, tan desfasada, que impressiona. I ells s'ho van currar (i molt), amb totes les animacions generades per ordinador (recordeu! 1982! 16Mb de RAM!) i pintats fotogràfics. Però al principi dels anys 80 devia ser igual de cutre que ara.
El mèrit, doncs, en el meu cas se l'emporta el temps. Que és qui li ha donat la gràcia final de molar ara mateix.
En Busca del Valle Encantado IV
De petit això del Valle Encantado ja no m'apassionava gaire.
I no ha estat fins avui que me n'he adonat que vaig començar a tenir criteri abans del que pensava.
Què dur començar les 24 hores amb aquesta cosa terrible. Sort de les galetes dinosaurus per esmorzar.
En Busca del Valle Encantado IV
Si pretens convertir en saga una pel·lícula que has titulat "En Busca del Valle Encantado", una vegada al final de la primera part has arribat al Valle Encantado dels collons, què fas per tirar endavant la quarta part? Mata familiars, o millor encara, posa'ls malalts i que s'hagin de buscar coses màgiques per salvar-los. I cançons, moltes cançons amb rimes treballades del tipus "nuestro mundo, vuestro mundoooooo".
La resta ve rodada.
9
Inicialment, i durant bona part de la història, aquesta és una pel·lícula molt valenta. Fer una pel·lícula d'animació que comença en un planeta on l'espècie humana ha sigut eliminada no és corrent. Però per desgràcia, tot el ritme i interès que manté gairebé durant tota la pel·lícula just al final se'n va a la merda amb un final que desmereix del tot tot el que hem anat veient fins al moment. Una llàstima.
Baron Prásil
Veure aquesta joia txeca és com veure una animació d'en Terry Gilliam pels Monty Python amb imatges "reals". De fet, no és gens estrany que aquest fes la seva pròpia adaptació de la història anys més tard.
Vaig llegir Les Aventures del Baró Munchausen fa ja més de quinze anys, diria que a setè de bàsica, pràcticament per casualitat. Em vaig entestar a llegir-me tota la (minsa) biblioteca de l'aula, i aquesta meravella estava per allà al mig. Si podeu, llegiu el conte. I després recupereu qualsevol de les adaptacions que se n'han fet. Si encara teniu un nen per alguna banda no us en penedireu gens.
Tonari no Totoro
Hi ha pel·lícules que tinc tan interioritzades que són difícils de comentar. Són d'aquelles que diries que molen perquè sí, i llestos.
A Totoro, potser l'èxit és és la tendresa, o potser són els personatges, o potser aquest petit drama fantasiós que no dóna concessions a la tristesa fàcil sinó al riure difícil. I segurament una mica de tot.
D'aquelles pel·lícules que s'han de reveure cada poc temps; i més ara, aprofitant que per fi ha sortit el dvd.
Up
He de començar a aprendre que quan penso que el senyor Pixar ha fet la pel·lícula d'animació definitiva, poc després es torna a superar.
Deixant injustament de banda els aspectes tècnics d'Up (que són excepcionals!), trobo un mèrit impressionant tirar endavant aquesta història. Que s'ho mereix, però que no és fàcil perquè és dura i aspra.
De fet, no sé per què me'n preocupo: se'n surten genialment, i acaben amb una història tendra, emocionant i divertida.
Tota una obra d'art.
Ara només falta esperar la següent meravella d'aquests genis.
*ah, i s'agraeix saber que els gossos de Disney ja no saben parlar per què sí.
A Scanner Darkly
Crec que en Philip K. Dick és un dels autors de ciència ficció més adaptats al cinema, i amb més èxit. Començant amb Blade Runner i acabant, per exemple, amb aquesta joia meravellosa que és A Scanner Darkly.
Brillant en tots els aspectes des del seu frenètic i divertidíssim inici. Posats a adaptar llibres i relats, s'agraeix que de tant en tant es faci justícia al material de partida.
Coraline
Estèticament impressionant i tècnicament impecable, només té el llastre d'aguantar una història que bé, no està malament, però que (potser per no definir-se entre infantil i adulta, entre fantasia i drama) no és gran cosa.
Vals Im Bashir
Una pel·lícula bèl·lica feta com no se'n fan: sense heroïcitats, sense guanyadors. Només guerra.
Tan crua i colpidora, que ni tan sols es pot recordar si no és dibuixant-la.
Nekojiru-so - Cat Soup
Si no recordo malament, amb Cat Soup tot va anar bé fins que se'm va ocórrer mirar-la amb els comentaris del director. Des de llavors, cada vegada que la miro no puc evitar pensar que m'estan prenent el pèl mestrament. Però ho continuo (i continuaré) fent. I surten elefants d'aigua, us hi podríeu resistir, vosaltres?
Nekojiru-so (Cat Soup)
Si em pregunteu de què coi va Cat Soup, hauria de respondre que no en tinc ni la més remota idea.
Però gats, estupefacció i sang són una gran barreja.
The Dark Crystal
Aquesta gran meravella d'en Jim Henson, amb un disseny de personatges excepcional, té un petit gran problema: les terribles ganes de transcendir li han privat d'esdevenir un gran clàssic.
Tot és tan enorme, tan majestuós, l'aventura és tan exageradament èpica, que per molt treballats que estiguin els titelles, continuen sent només titelles amb totes les seves limitacions.
TMNT
És com si... tota aquesta aventura arqueològica-mitològica ja s'hagués vist abans.
I és com si... amb aquesta nova animació digital (de segona divisió) més agressiva i amb aquest intent de fer ressorgir els personatges... es perdés tota la gràcia de les Tortugues Ninja originals.
WALL·E
Si ho hagués fet qualsevol altre, començar una pel·lícula en la qual durant més de mitja hora només es vegin una cafetera i un microones dient-se el nom podria ser qualificat de temerari. Però Pixar no és qualsevol, i en aquesta casa poden fer el que vulguin amb absoluta llibertat i sense por.
Després d'aquest inici espectacularment bo, el que el segueix fins que s'arriba al final és sensiblement més convencional, però igualment se situa per sobre de qualsevol altra pel·lícula d'animació feta recentment. Una altra petita joia per unir a la col·lecció.
v - WALL·E
Wall-e
La primera part de la pel·lícula és una autèntica delícia. Gaudir d'aquesta manera de la mímica, de la imatge, de l'animació, dels personatges, del silenci,... és magnífic.
Després, tot i que sense cap canvi radical, tot s'endinsa en un discurs senzill que està de moda, però que la Pixar aprofita al seu favor, ensortint-se'n mestrament amb una crítica bastant agosarada (però innocent) al com funcionen les coses.
En definitiva, i amb només un visionat, ja ha pujat a l'olimp del que jo entenc per obres mestres de l'animació.
I ara, no sé per què, tinc ganes de reveure Curtcircuit...
Speed Racer
Perdona'm pare, que he pecat: em vaig preguntar el per què els Wachowski havien de fer una cosa així, no hi veia el sentit i era reticent a veure-la.
Perdona'm pare, per haver dubtat.
Speed Racer és intel·ligent, divertida, compta amb un bon guió (tot i basar-se en el que es basa) i és una excel·lent pel·lícula d'entreteniment.
I per si això fos poc, no s'avergonyeix gens ni mica de rodar en croma, aconseguint un resultat visual espectacular.
Una petita meravella inesperada, un magnífic parèntesi en les obres transcendents d'aquests germans genials.
The Nightmare Before Christmas
A vegades hi ha pel·lícules que aconsegueixen ser molt més que això. Aquesta n'és una. Molt més que una pel·lícula, ha acabat sent una nova manera d'entendre l'animació.
Genial. (Pràcticament) Insubstituïble.
rev - The Nightmare Before Christmas
Corpse Bride
Més completa, més rodona, més treballada, més ben construïda i, en general, millor que la seva directa predecessora i encara ara obra mestra inqüestionable de l'animació. Però encara la segona, la que segueix.
Tot i això, cada vegada tinc més clar que a mesura de veure-les, aquesta acabarà passant davant.
rev - Corpse Bride
Bambi Meets Godzilla
Una joia de minut i mig, sense diàlegs i amb només dos personatges, els dos igual de mítics.
Fins i tot els crèdits són imprescindibles ("We gratefully acknowledge the city of Tokyo for their help in obtaining Godzilla for this film.")
rev - Bambi Meets Godzilla
Futurama - The Beast with a Billion Backs
Encara tinc confiança amb els guionistes de sèries de dibuixos animats, confio que en algun moment se n'adonaran que fer un guió per una pel·lícula de 90 minuts no és exactament el mateix que fer-lo per un capítol de 25.
Amb South Park se'n van sortir la mar de bé, de manera que ho continuaré controlant, no fos cas que en algun moment ho tornin a aconseguir i se'm passi per alt.
v - Futurama - The Beast with a Billion Backs
Bob Esponja, la película
Mai he aconseguit enganxar-me gaire a la sèrie Bob Esponja. No sé si perquè mai m'hi he acabat de posar o perquè mai m'ha acabat de convèncer del tot. Però n'he vist capítols suficients com per saber que m'encanta el seu humor barroer i aquest dibuix seu que s'autodestrueix sense gaires complexes.
La pel·lícula és un capítol més. Entretingut i divertit, tot i que perd gràcia quan els dibuixos s'entremesclen amb personatges reals. Exceptuant l'aparició d'un frik de la talla de David Hasselhoff.
v - The SpongeBob SquarePants Movie
Metropolis
La mateixa història, explicada de manera diferent, a ritme de jazz, blues i amb una estètica conscientment retro.
v - Metroporisu
Fievel y el nuevo mundo
Existeixen aquelles pel·lícules que, ho mereixin o no, les mitifiquem des de petits.
Fievel és una d'elles, però tu, que no fa res repetir-la i recordar-la.
rev - An American Tail
Shrek the Third
Si bé la segona part era ja una ombra del que va ser i és la primera, on una història trencadora i gaudible a un munt de nivells es converteix en un producte menys arriscat del qual es poden aprofitar encara alguns personatges i un munt de gags.
En aquesta tercera ja no queda res del que se'ns va donar inicialment, més enllà d'unes poques bromes que ni de lluny tenen el suficient pes per fer rutllar la història i mantenir una atenció constant al llarg de la pel·lícula. Una llàstima.
v - Shrek the Third
Ratatouille
Si bé no s'acosta a l'ironia, ritme i disseny de personatges de The Incredibles, Brad Bird aconsegueix entretenir una estoneta, esgarrapar alguns riures ben trobats i, sobretot, fer-me pensar que l'Itxi (el meu hàmster) algun dia pot arribar a ser un gran cuiner.
v - Ratatouille
The Simpsons Movie
Si bé l'argument podria ser interpretat en part per Sandra Bullock i Hugh Grant, si bé no és més que un capítol més amb una idea més peliculero-romanticona del normal, s'ha de reconèixer que la pel·lícula dels Simpsons és un bon exercici per sortir de la pantalla petita, que se n'enriu de si mateixa (i això és un dels aspectes que més la salven), i que tu, és ben entretinguda i està més o menys ben trobada.
De fet, sempre queda el consol de pensar que, certament, podria haver estat molt (i molt) pitjor.
Tekkonkinkreet
I heus ací un nou capítol de l'etern dilema entre el bé (Blanc) i el mal (Negre); només que aquesta vegada ha estat expressat amb una animació brutal. I la llàstima (molta llàstima) és que no hi ha res més a destacar...
v - Tekon Kinkurîto
Akira
Dec ser un dels molts que van començar a tornar-se 'així' amb el programa 'manga!' que fa tants i tants anys feien pel canal 33. Devia ser un dimarts, o un dijous, i potser fins i tot després d'algun capítol d''els joves'.
Portava temps pensant que, tants anys després i sense recordar en absolut de què anava, havia de tornar a veure un d'aquells manga que se'n diuen mítics: Akira.
I sí, és mític, és influent, és potent. Akira és molt gran.
rev - Akira
The Simpsons Movie
Dins la sala de cinema, el que més em va cridar l'atenció és el munt de pares que acompanyaven nens molt petits a veure la pel·lícula. Primer ho vaig trobar com a mínim curiós, a més de creure que un nen de tres o quatre anys pot preferir mirar Ratatouille a la sala del costat. Coses de l'agost. Sortint de la sala ho vaig entendre. Els pares no acompanyaven els nens. Eren els nens, els qui acompanyaven els pares.
Els que hem crescut amb els Simpsons ens hem fet ja molt grans, i això implica que la sèrie també ha crescut. Potser no ha madurat, però després de veure la pel·lícula (sí, un capítol llarg o allargat) estic del tot convençut que encara tenim Simpsons, i de bona qualitat, per una bona colla d'anys. Visca.
Shrek Tercer
D’acord, una sala plena de nens i mitja hora ben bona d’anuncis no és la millor preparació per a veure una pel·lícula. D’acord! però, ei, que això una bona peli ho arregla. Llàstima que no hi ha hagut sort. Pot ser que en una pel·lícula d’hora i mitja, que en teoria ha de ser d'allò més amena, hagi patit per no saber com asseure’m?
Què podria destacar? Que els personatges tenen una caracterització magnífica? Oh i tant, però això ve de les anteriors. Per la resta, sí, té punts graciosos, però la pel·lícula en sí no té massa gràcia. Es desaprofiten massa coses, entre elles un magnífic Merlín, i no obtenim ni tan sols un bon final que ens faci oblidar l’avorriment anterior.
Res, que les coses o es fan bé o millor matar-les a temps.
v - Shrek The Third
James and the Giant Peach
Que hagi estat una gran peli per l'hora que és i pel meu estat mental, no vol dir que sigui una gran pel·lícula.
La caracterització i estètica dels personatges és fantàstica; però poca cosa més puc dir. És en aquest aspecte i en els escenaris on es fa veure l'influència de Nightmare Before Christmas i, en aquest cas, del productor Tim Burton. Però en tota la resta, és de mal comparar.
Ah, i això sí que s'ha de dir: molt bon conte (el de Roald Dahl).
Corpse Bride (La Novia Cadáver)
Malauradament, les comparacions són inevitables. I dic "malauradament" perquè Corpse Bride podria ser una autèntica obra mestra, una pel·lícula 10... si no fos per Nightmare Before Christmas. I és que tot i que les diferències entre una i altra siguin evidents, i segons el meu parer inclinin la balança a favor de Corpse Bride, les semblances són encara massa grans, i la deixen en un segon pla fins a cert punt immerescut.
Tot i això, no deixa de ser animació completament imprescindible, que ens fa desitjar que no tot fos Disney, que no tot fos Pixar, que no s'haguessin d'esperar deu anys per veure una cosa així.
gomets foto cine arxiu enllaços jo
subscripciósota llicència de creative commons