cine gomets
acció
Celda 211
Si fa unes setmanes vaig elogiar Un Prophète per no caure en els tòpics de les presons i per gaudir d'un guió excel·lent, avui he de parlar de Celda 211. Què dir-ne, d'aquesta premiada meravella.
Podria explicar que en més d'un (i més de dos) moments no em vaig poder aguantar el riure. I deixo clar que aquesta no devia ser la intenció del director, ni Celda 211 és una pel·lícula massa graciosa.
Podria dir que si féssim un recompte de tòpics, els tindria tots. Que el ritme juga amb una tensió fàcil i tramposa. Que el Tosar sembla que ho faci bé per comparació a la merda d'actuació de tota la resta. I que el seu personatge és tòpic, típic i pla (com absolutament tots). Podria dir que les escenes d'acció són patètiques (no crec haver vist mai, enlloc, a ningú lesionar algú amb un telèfon mòbil).
Però també podria obviar tots aquests tics d'aquest cinema tan nostre si hi hagués alguna cosa que ho compensés. No sé, com ara un guió la meitat de bo que el d'Un Prophète.
Però no.
Per sobre de tota la resta, puc dir que no me la crec. Gens. Que el punt de partida i el desenvolupament són tan terriblement inversemblants que no hi ha manera d'entrar-hi.
Que als vint minuts estava a punt de parar-la però que l'he acabat per amor propi.
Que fot riure, dic.
Impostor
En Philip K. Dick, a part de ser un dels més grans escriptors de ciència ficció de la història és també un dels més maltractats de de Hollywood. Quan no li adapten els llibres i relats utilitzant actors i equips complets de segona fila (com seria aquest cas, per molt que ens pugui agradar en Gary Sinise), hi foten un incompetent a la direcció, o pocs diners, o el guionista no en sap treure el suc que mereix. O tot alhora.
I quan hi ha una conjunció astral que permet que un relat seu faci història al cinema, va ell i es mor. Sort en tenim, darrerament, de A Scanner Darkly.
Enemy Mine
Durant l'estona que es desenvolupa i s'explota la relació entre dos individus de races diferents enfrontades entre elles tenim una pel·lícula notable, interessant i força diferent. Però quan passa a ser una pel·lícula d'acció i aventura no és més que "una altra" entre moltes, i no aporta massa res d'interès.
TRON
Pertanyo a una generació a la qual, si li dius "Tron", pensa en això. No és culpa nostra, és l'internet que ens ha fet així.
Però també és culpa de l'internet que hagi pogut veure el tràiler de la nova TRON Legacy (que fa una sorprenent bona pinta). I és justament per això que corregeixo ara una falta de correspondència amb la història, mirant l'original del 1982.
Per què? Dubto que mai aconseguim trobar un per què a haver vist tantes pelis freaks (i a més reconeguem que les mirem penjant-les aquí). El motiu sempre serà un perquè em dóna la puta gana, passa alguna cosa?.
I TRON m'ha sorprès. Bé, millor matitzar-ho: m'ha sorprès una mica.
Tot i que no hi ha manera de trobar-li un fil conductor fiable, tot i que el ritme és desafiant (desafia a dormir, dic), tot i que hi ha varis grans forats argumentals, l'estètica mola.
És tan vuitantera, tan retro, tan cutre, tan exagerada, tan simbolista i colorista, tan desfasada, que impressiona. I ells s'ho van currar (i molt), amb totes les animacions generades per ordinador (recordeu! 1982! 16Mb de RAM!) i pintats fotogràfics. Però al principi dels anys 80 devia ser igual de cutre que ara.
El mèrit, doncs, en el meu cas se l'emporta el temps. Que és qui li ha donat la gràcia final de molar ara mateix.
Live Free or Die Hard
És de coneixement popular (o almenys de coneixement popularment entès), que les bones pel·lícules d'acció no necessiten gaires tonteries. Només han de tenir un punt de partida més o menys atractiu, un protagonista amb ganes de gresca, uns dolents molt dolents, unes escenes espectaculars i un final feliç.
A La Jungla 4.0 se li poden criticar moltes incongruències, però si seguim les regles del joc, les podem obviar completament.
En John McClane mola moltíssim, i les escenes d'acció són incongruentment espectaculars. La resta es pot obviar sense massa problemes, perquè, coi, qui collons us dóna un puto helicòpter destruït per un cotxe volador, eh?
En Tierra Hostil
Darrerament sembla que em passa que en algunes pel·lícules no veig per enlloc suposats missatges que d'altra gent hi troba molt evidents. Em va passar amb el suposat conservadorisme d'Up in the Air, i m'ha passat ara amb el suposat missatge glorificador de l'exèrcit americà que fa aquesta pel·lícula. No només no l'he vist per enlloc, sinó que altra vegada el que jo hi he entès ha sigut pràcticament el contrari. No hi he vist cap missatge proianqui, sinó una crítica de la guerra com element deshumanitzador i fins i tot addictiu.
Fa dies en vaig llegir una crítica al Punt on, crec que de manera molt adequada, comparaven The Hurt Locker amb The Deer Hunter (1). Realment tracten temes bastant semblants, les guerres canvien però la manera com les fem i com afecten els que hi participen no canvien tant com això. Més tecnologia, però els homes som iguals.
Surrogates
Es tractar d'una pel·lícula de ciència ficció amb un ànim evident de blockbuster, amb tots els problemes que això acostuma a comportar (relació espectacularitat/interès massa descompensada, pobresa de referències purament científiques, trama excessivament encorsetada, etc). Però així i tot ha aconseguit despertar-me suficientment l'interès. No hauria pagat (no vaig pagar) per veure-la ni crec tornar-ho a fer (al menys en molt de temps), però l'estona que hi vaig passar no diria que fos mal invertida.
Dog Soldiers
A vegades tinc la sensació que hi ha pel·ícules que només m'agraden a mi. No seria el cas. Tot i utilitzar els personatges fantàstics més maltractats de la història del cinema (m'encanta el concepte "home llop", però digueu-me tres bones pel·lícules de licàntrops, si teniu ous), qui hi ha darrere la càmera és una bèstia tan enorme que ja a la primera ocasió que va tenir es va despenjar amb una pel·lícula brutal.
Tant bon punt la vaig haver vist per primera vegada em vaig declarar immediatament fan d'en Neil Marshall. Un esperit de sèrie B sense cap complex ni vergonya, molta sang i molt d'humor.
2012
De manera recurrent i amb un origen completament multifactorial i imprevisible, aflora en mi el desig irreprimible de destruir el món. O al menys la societat occidental. Bé, potser amb uns quants trets aleatoris a la nuca ja faria el fet. Sigui com sigui, cap d'aquestes coses resulta fàcilment realitzable, de manera que acaba desembocant sempre en un molest sentiment de frustració.
Això a en Roland Emmerich no li passa. Quan vol destruir el món el destrueix i punt. Farà unes pel·lícules de merda, però segur que és una de les persones menys estressades del món. Quina puta enveja.
For Y'ur Height Only
Hi ha diferents maneres d'aconseguir crear una obra mestra. El mètode clàssic consistiria en escriure un bon guió i posar-lo en mans de bons actors i un director capaç de fer-ho rutllar tot com un rellotge, traient el millor de cada part implicada. Un mètode alternatiu podria consistir en buscar noves vies creatives que ampliïn el que s'entén per cinema. O alguna cosa així.
Però pas patiu, si tot això us falla, o simplement no teniu la capacitat ni els recursos, sempre hi ha la tercera via. Agafeu un nan i feu-li fer coses divertides, com ara imitar en James Bond en una successió totalment randomitzada de seqüències absurdes. L'èxit és assegurat.
Ninja
Una de les poques màximes universals del cinema diu "desconfia de les pel·lícules de ninjes fetes als Estats Units". Feu-ne cas i sereu persones sanes i de profit, no com jo.
Batman & Robin
I aquesta va de memòria: això sí, que és una merda de pel·lícula.
La ideal per tancar aquesta marató de 24 hores de quartes parts amb, exactament, un 3,35 de nota mitjana?
Vaig a (continuar) dormint.
Live Free or Die Hard
Hi ha moments que ni en Bruce Willis salva. Es diuen moments sofà.
Fins que no m'hi he apropat, he aguantat, però en el moment que m'he assentat al sofà per veure La Jungla 4, la cosa ha caigut de manera bèstia.
Parlaré doncs dels 15 primers minuts de la pel·lícula: estan prou bé.
Batman & Robin
No ho tinc clar, una part de mi em diu convençuda que estic ben equivocat, però no puc evitar pensar que una vegada madurada, després que hagin passat tretze anys des que es va estrenar, Batman & Robin ja pot ser considerada una pel·lícula tan dolenta que resulta imprescindible.
Pels colors ridículament estridents, pels jocs de paraules patètics d'en MrFreeze, pels batmugrons, per les hordes de dolents subordinats... per tot plegat aquesta pel·lícula... sí. Mola.
Live Free or Die Hard
Què he de dir, no me'n puc amagar. A mi, de tant en tant que em facin explotar un helicòpter utilitzant un cotxe de policia projectat, o que destrueixin mitja ciutat perseguint un trailer amb un "F-alguna cosa", o que atropellin gent en el forat d'un ascensor... i seré la persona més feliç del món.
No puc dir que sigui fan del cinema d'acció, però collons, que en John McClane és molt John McClane, i a sobre d'això resulta que és molt Bruce Willis, i jo sóc dèbil...
Thunderball
No suporto en James Bond, però crec que això no m'ha esbiaixat la percepció. Thunderball no té el més mínim interès, ni tan sols en Sean Connery ho pot salvar passejant-se movent el cul amunt i avall sota l'aigua. Tot plegat acaba resultant poca cosa més que una successió sense massa sentit d'escenes subaquàtiques amb peixos diversos i senyoretes en biquini. I ninjes vermells que no són ninjes.
Thunderball
He vist, així a mitges i malament, molta gent movent-se però fent res (o almenys no fent avançar la maleïda història), moltes dones en biquini esperant ser zerozerosetades i el Sean Connery en pantalons molt curts passejant-se per tots llocs.
I per tot això i per una mica més, ara sé que si no sóc gaire aficionat al James Bond és per alguna cosa.
Death Wish 4: The Crackdown
És com... com si agafessis un paio tetraplègic i li fessis fer papiroflexia. En Bronson ve a ser justament el contrari (un actor minimalista en una pel·lícula d'acció), però té aquell posat que el fa ser un home dur. I gran.
Un home dur i gran que busca traficants de droga per matar-los. I pum.
I ja està.
Pum.
Però sense punkies.
Death Wish IV
A la tercera part hi sortien punkis i tot plegat era bastant divertit, tot i les hèrnies diverses del senyor Bronson. Aquí només hi ha drogaadictes, sense bazookas ni pentinats estranys, de manera que molt a pesar nostre acaba tenint força menys interès del que seria desitjable. Una pena, sobretot tenint en compte el doble d'en Carretero que (Spoiler!!!!!!!) explota de manera semigratuïta prop del final.
Rocky IV
A vegades em pot venir de gust mirar bones pel·lícules amb arguments treballats que deixin la sensació d'haver vist una cosa interessant. D'altres em pot venir de gust mirar merdes que em deixin amb la sensació d'haver fet el subnormal una bona estona. I després hi ha... no sé, les maratomns de quartes parts? Les pel·lícules de Rocky? Una combinació perfecta de les dues coses?
No us enganyeu, Rocky IV mola, mola molt. Però l'Ivan Drago, per rus que sigui mola encara més. Per rus, sobretot.
Rocky IV
Poc a poc he anat veient que en Rocky, en realitat, és producte d'una societat que l'ha obligat a ser així. Perquè és clar que un món com aquest l'obliga a ser subnormal i patètic.
No negaré que les escenes de boxa tenen la seva petita gràcia. Perquè a vegades els cops de puny al puto Rocky venen de gust. Però a part d'això... si us plau, en comptes de compartir una estona amb en Rocky, gaudiu de, no sé, una estona de socialització amb persones que tinguin un mínim de dues neurones. Gràcies.
Superman IV: The Quest for Peace
Hi ha sagues on una quarta part és només un pas més dins una rutinària manera de fer una mica més de diners amb la ideeta que va semblar bona en una pel·lícula inicial. I passen més o menys desaparcebudes.
Però hi ha casos en que una quarta part no és més que una violació integral del que el nom de la saga un dia va ser.
Superman IV és d'aquestes últimes.
I no us en fieu. Si alguna escena us ha fet gràcia, és perquè ha donat la volta i de tanta pena fa diversió.
Superman IV
Hem d'acabar amb la guerra freda enviant totes les bombes nucelars al sol però si hi en Lex Luthor envia un cabell d'en Superman al Sol el clonarà i en sortirà un bessó malvat amb les ungles platejades i llargues i si esgarrapa és verinós una estona i ara la Lois no importa i hi ha fragments de sitcom d'enredos (un moment que respiro) que fan superrisses... o alguna cosa aixi segons la manera de veure-ho d'en Christopher Reeve. Aix...
Rambo
Pel·lícules com aquesta no es mereixen gaires paraules.
Només molts aplaudiments quan esclaten caps i es seccionen extremitats.
Visca en Rambo!
Rambo 4
Hi ha una màxima cinematogràfica que diu que cada mancança argumental en una pel·lícula es pot compensar amb gent partida per la meitat o amb caps explotant. A la quarta part de Rambo no se li pot retreure que no tingui argument, ni que els actors fotin pena, no se li pot retreure una puta merda. A la quarta part de Rambo hi ha tanta gent partida per la meitat i tanta gent explotant que la resta és irrellevant. Bales, Botox & Explosions. Diversió!
Conquest of the Planet of the Apes
Bé, d'acord. Que feia falta algun tipus de pas per unir les sequüel·les anteriors amb les seqüel·les posteriors. I tocava la rebelió.
Doncs molt bé.
Però per explicar-la potser només haguessin fet falta uns, no sé, 10 minuts.
I no 90.
American Ninja 4: The Annihilation
Ninjes. A algun lloc indeterminat d'Àfrica que vol semblar un lloc indeterminat d'Aràbia. Comandats per un àrab despietat.
Contra dos American Ninja que lluiten juntament amb els punkies xungos de Death Wish.
I què passa? doncs explosions, i lluites, i molta molta alta cutreria. De la que fa gràcia.
American Ninja 4
Aquesta estava dins la programació de la marató per poder veure, tal i com ens mostrava el seu trailer, com un ninja americà feia explotar un helicòpter amb una estrella ninja. No hi perdeu el temps, això no passa.
Però hi ha milers de punts alternatius d'interès. Un país indeterminat que pot ser Sudàfrica, Lesotho, Aràbia Saudita, Mèxic, Espanya o Canadà. O tots alhora. Àrabs molt dolents que no saben on és La Meca. Ninjes amercicans que es canvien en forats...
Masses coses extraordinàries, masses com per no voler mirar la resta de pel·lícules de la saga. Totes.
Tiburón 4
Negres immortals, àvies venjatives amb pentinats impressionants, taurons epilèptics explosius, soldadores sexualment actives... aquesta pel·lícula ho té absolutament tot.
Excepte ninjes. Però qui vol ninjes si pots fer explotar taurons amb un flash, un parell de pals i un negre immortal?
Screamers
Screamers acaba resultant poc més que una còpia mal camuflada de Terminator. I això és ben curiós, perquè basant-se en un relat d'en Phillip K. Dick resulta bastant segur pensar que en realitat sigui Terminator, la còpia d'aquesta història.
Crec que tinc mal de cap.
Gamer
De tant en tant resulta gairebé necessària, una mica d'acció sense més. Desconnectar les poques neurones que tenim en marxa i destinar-les simplement a gaudir del paisatge. De les explosions i els trets al cap.
Al menys fent-ho així ens podem preocupar pel que realment importa aquí, i ens estalviem la feinada infructuosa de buscar-hi algun tipus de missatge o sentit. Seria feina en va.
The Objective
Hi ha moltes maneres d'encarar una pel·lícula bèl·lica per situar-la en escenari de ciència ficció. No cal tenir un gran pressupost ni grans estrelles, és a dir, no cal fer un Aliens ni un Predator, amb pocs mitjans es pot obtenir un resultat excel·lent si es té capacitat. Haver participat en aquella cosa anomenada The Blair Witch Project ja ens donaria una bona pista de què en podem esperar, d'aquí.
Avatar
D'Avatar segurament ja se n'ha dit tot el que se'n podia dir, i més. Se l'ha comparat amb Pocahontas, amb Dances With Wolves, amb els Barrufets i amb qualsevol producte infantil o que permeti fer-ne mofa. S'ha elogiat el seu desplegament visual i l'aprofitament de la tecnologia actual, hi ha qui s'ha escandalitzat pel què ha costat i qui no entén que ja sigui la pel·lícula més taquillera de la història del cinema.
Puc estar més o menys d'acord amb totes les crítiques que se li fan i que se li poden fer. Hi estic d'acord però jo no la criticaré. Sí, és un producte d'entreteniment lleuger, amb una història minsa, una simple excusa per tirar endavant un desplegament visual impressionant. Però tot i que puc estar d'acord amb les crítiques les trobo completament sobredimensionades i en molts casos injustes. Seriosament, algú esperava abans d'entrar a la sala una història de complexitat brutal, una pel·lícula intimista i recolzada en les interpretacions i el desenvolupament dels personatges? Més encara, els que li exigiu això, quan va ser l'última vegada que vau sortir d'una sala de cinema amb la mateixa exigència, havent rebut fins i tot menys?
Criticar Avatar és fàcil, i si abans d'entrar a la sala ja saps que quan en surtis has de dir que visualment és un deu però que el guió és Pocahontas a l'espai, encara ho és més.
Bangkok Dangerous (2008)
Fa temps, mirant una pel·lícula seva a Sitges, em vaig fer prometre a mi mateix que els Germans Pang no em tornarien a prendre el pèl. Doncs bé, ho continuen fent. Ells van fent un parell de pel·lícules cada any, i jo en vaig mirant alguna de tant en tant. Massa de tant en tant, pel meu gust, perquè des del primer cop que vaig veure Gin Gwai (The Eye) només n'he vist que merda, i això que ja aquesta tampoc és que fos res genial...
The Spirit
En Frank Miller és un cervell privilegiat. Si parlem de còmics. Tant pel què fa a dibuix com a guió ha creat autèntiques obres mestres. Però el cinema és un altre mitjà, completament diferent, i la manera d'explicar-hi històries és bastant diferent, de manera que qui és un geni en un suport pot ser mediocre en l'altre.
Jo no arribaria a dir que The Spirit sigui mediocre (tot i que podria, fàcilment), però el que és innegable és que té molts problemes. El més evident, la puta desmesura. L'histrionisme que tan bé funciona en vinyetes aquí acaba resultant completament carregós i vorejant el ridícul. I dic simplement "vorejant" perquè ja me la vaig prendre a conya, perquè si algú va cometre l'error de voler-se-la prendre seriosament en algun moment, llavors... bé, no vull ni pensar-hi.
Avatar
Demano, no, exigeixo, que d'aquesta pel·lícula no se'n faci la versió del director. No vull més palla tonta i més metratge per no res.
El que vull, i ho vull ja, és la versió reduïda: fora el mini-argument aquest idiota, fora les escenes hippies, fora el trist inici, fora els discursos i el pobre dramatisme pocahontil.
Vull, ara, ja, totes les escenes d'acció seguides. Que són brutals. I entremig, potser una mica de recreació d'aquest món de colors. Que mola.
Exigeixo tenir menys explicacions. Que ni jo ni Avatar les necessitem.
Shichinin no samurai
No voleu saber què coi hem fet mentre feiem veure que miràvem aquesta meravella de pel·lícula. Res de greu. Només desagradable. Culs. Alberts Serres. Gots. Winnie the Pooh. Marc Vidal.
Suposo que aquesta també l'hauré de reveure en condicions.
Mad Max - Beyond Thunderdome
I a la tercera va la vençuda. Després de l'èxit de les dues primeres era inevitable que Hollywood hi fotés la grapa. I la pota. Les interminables repeticions a les tardes de dissabte de TV3 durant els anys noranta potser fan que en guardés un bon record, però el que no poden fer és convertir-la en una bona pel·lícula.
Això sí, he demanat als reis una cúpula del tro pel menjador. Algú juga?
Mad Max 2 - The Road Warrior
Recordava la segona pel·lícula de la saga Mad Max com la millor de la trilogia, amb més i millor acció i una història més elaborada i convincent. Però tot i que tot això és cert, ara posaria les dues primeres pràcticament al mateix nivell. S'han de veure totes dues.
rev - Mad Max 2 - The Road Warrior
Mad Max
Un món postapocalíptic (però no gaire), molta violència (però continguda), moltes curses de cotxes (però en carreteres rectes interminables) i en Mel Gibson abans que comencés a vedellejar i se li n'anés la pilota (però sense saber actuar, tampoc). Algú vol alguna cosa més? Qui vulgui més que canviï de gènere.
Terminator Salvation
Té tants punts que no s'aguanten que no sabria ni per on començar, així que millor cagar-me en aquesta merda de direcció i en aquests guionistes desgraciats.
Fent un acte de fe, per tot el que Terminator va ser, en puc salvar l'estètica. I una escena d'acció.
Què terrible.
Gamera Daikaijû Kuchu Kessen
Qualsevol que de petit veiés el Dr Slump ha de sentir per força simpatia per en Gamera. Sí, aquella tortuga amb coets al cul que volava de tant en tant pel cel de la vila del pingüí.
A base de pel·lícules absurdes s'ha acabat guanyant a pols el qualificatiu d'amic dels nens. En aquesta s'intenta fugir una mica d'aquesta imatge, traient més foc que mai i destruint edificis amb ganes. Però aquesta tortugueta continua siguent igual d'adorable.
Jo en vull una.
Transformers 2 - Rise of the Fallen
Hi ha coses que no són fàcils d'explicar. Cada vegada que algú comença a mirar la meva col·lecció de DVDs reso perquè no vegi que hi tinc Transformers. No sabria com justificar-ho. Trobo que és una pel·lícula de merda. Ja ho sabia quan la vaig comprar. No em va sortir precisament barata. Odio en Michael Bay. No recordo haver vist els dibuixos animats de petit. I doncs? No en tinc ni puta idea, però la tinc. Des d'aquí veig la caixa.
El mateix em passa quan intento trobar una justificació a haver vist Transformers 2. No tinc ni puta idea del perquè, però sí, ho he fet.
I no, us asseguro que no és per les mamelles de la Megan Fox. Ho prometo.
Push
Es veu que el cinema de superherois ha d'evolucionar per acostar-se més a no sé quin públic que no què diuen que vol. Més explosions? Més trames absurdes? Més infantilisme? Més maduresa i foscor, els meus collons. Voler fer els superherois més propers és una cosa que s'ha intentat durant més de vint-i-cinc anys. A vegades ha sortit bé, i a vegades no.
A vegades no funciona, i punt.
Vampires
Hi ha un punt en aquesta pel·lícula on el líder dels vampirs diu alguna cosa així com que ells, els vampirs, no són els mariques dels llibres i pel·lícules. Volen sang, decapitar, partir gent per la meitat. I als caçavampirs a sou del Vaticà els agrada fer el mateix, però amb els vampirs. I beure i anar de putes.
Una joia memorable, sèrie B servida pel més gran mestre, amb escenes memorables i un enorme desvergonyiment. Vampirs, putes i rock'n'roll.
Death Wish 3
Per veure un Charles Bronson panxut corrent darrere uns punquis de tebeo ja cal una mica més de cervesa. Per passar per alt que dispara un puto míssil terra-aire dins un apartament de protecció oficial, en cal encara més. Per ignorar els quatre subormals que no paren de repetir a crits les mateixes quatre frases recurrents cada cinc minuts... no, per això no hi ha prou cervesa.
Això sí, ja tenim pel·lícula fixa per la marató de quartes parts.
Predator
Durant els anys vuitanta es va donar un fet curiós, i és que la ciència ficció va donar dues de les millors pel·lícules d'acció mai fetes. Una és Aliens. L'altra, Predator.
Mercenaris. La selva sudamericana. Un caçador extraterrestre. Tot ben barrejat i ja tenim els ingredients necessaris per un entreteniment memorable que cal mirar de tant en tant per recordar que ja no es fa cinema d'acció com aquest.
El Justiciero de la Noche (Death Wish 3)
Charles Bronson senil. Un barri amb una espècie de violència macarra, punky, cutre i exagerada. No cal dir que una falta completa de sentit i més incongruències que no pas parts correctes.
Una merda de dimensions considerables. Ho corroboro. Però alguna cosa em diu que aviat veurem la quarta part...
Inglourious Basterds
Després de veure-la, la sensació que amb més força em queda és enveja per aquest tros de desgraciat que pot dedicar-se a fer coses com aquesta. Que pot dir "A prendre pel cul l'art, la història, el cinema i la vostra puta mare. Jo aquí he vingut a divertir-me, si voleu fer-ho amb mi hi esteu tots convidats, si no, em podeu menjar la polla."
I collons com m'hi diverteixo, jo també, mirant-ho.
Eden Log
És un fet històricament immutable, per molt que s'hagi (i s'estigui) intentat difuminar. A Europa el cinema s'entén d'una manera completament diferent als Estats Units.
Fins i tot quan uns francesos es despengen amb una barreja estranya de The Matrix, Cube, Resident Evil i alguna altra cosa que se m'escapa ara mateix, ho fan tot a la francesa manera.
Això és bo o és dolent? Això és. I punt. Si podeu, mireu-la i valoreu-ho vosaltres mateixos. A mi m'ha convençut bastant, però a molts us podrà fins i tot fotre de mala llet.
Falling Down
Sempre he pensat que això és un tros de pel·lícula brutal. Tant, que en tinc prou amb mirar-la de tant en tant per perdonar-li a aquest bon home que fes això, això, això, o això.
Vull un bazuca, i el vull ara.
Hell Ride
Quan algú que ha tingut els seus minuts de glòria revival a Kill Bill vol2 es desperta un dia creient-se en Tarantino i algú amb pasta se'l creu pot passar això. Que li paguin una pel·lícula.
Amiguets, molta moto, moltes pistoles i un bon parell de ties bones amb boles a les quals refregar-se bé. No està gens malament, la veritat...
Battle Planet
Quan el millor que es pot dir d'una pel·lícula és que és curteta és que hi ha alguna cosa que no està gens, però que gens bé.
I per sort, aquesta basura és curta, perquè si no potser ara mateix jo fóra mort. Els aneurismes són molt traïdors, en aquestes situacions.
Zone of the Dead
No és perquè sigui una suposada coproducció serbo-catalana. No. és perquè és un enorme tros de merda.
Després de veure coses com aquesta s'entén per què els directors surten a presentar les pel·lícules abans de la projecció i no després. Em vaig quedar amb les ganes de preguntar si el diàleg on es van deixar l'àudio d'un dels personatges que parlaven tenia algun tipus de significat metafòric, o és només que són tan incompetents com els de l'altra merda on no fa massa vaig veure una cagada similar.
Tetsuo II Body Hammer
Amb una narrativa i un tractament visual bastant més convencionals que la primera aproximació a la història, potser deixa una mica d'interès pel camí en ser-hi comparada, però es gaudeix encara cosa bèstia.
Com a bonus, una vegada recuperada, ha fet que m'agradés bastant més la tercera, que vista en el conjunt trobo ara molt més coherent i adequada (tot i que continua sent massa occidental en conjunt pel que ha d'explicar).
Tetsuo The Bullet Man
Ja he parlat on tocava del que va representar la nit, ara només queda parlar de la pel·lícula.
En contra del que es diu, Tetsuo The Bullet Man no és la tercera part d'una trilogia iniciada amb Tetsuo The Iron Man, fa vint anys. Tetsuo The Bullet Man és la versió americana de la història. I no es tracta d'un detall sense importància.
Mentre estem veient un Tetsuo tot va més o menys bé. Una càmera vertiginosa, un home que va perdent la seva humanitat, una banda sonora que es clava al cervell i una successió d'imatges que colpegen la retina sense pietat.
Però es veu que la societat occidental necessita un perquè per tota història, i és aquí on hi ha els problemes. No és que m'importi una puta merda d'on surti en Tetsuo, és que pretenent explicar-m'ho em rebenten bona part del que puc gaudir la pel·lícula. No necessito enginyeria genètica, no necessito estúpids híbrids fills d'un androide. Ni ho necessito ni ho vull. Jo vull un Tetsuo.
Tetsuo: The Bullet Man
Ja sé quins seran els meus primers deures cinematogràfics després del Festival de Sitges.
Al no haver vist ni Tetsuo ni Tetsuo II, em declaro totalment incompetent per valorar aquesta tercera versió. Tinc la sensació que sense les dues primeres no puc acabar de copsar el perquè ni el com, tot i tenir del tot clar que m'he trobat una pel·lícula molt més comercial (que no convencional) del que esperava.
Shoot 'Em Up
Si algú és capaç de rodar un guió tan terriblement trampós i tan impressionantment dolent i fals amb la sola excusa de fer una mica de gràcia, és que alguna cosa no funciona en aquest món. Que no, que no funciona.
Star Wars: Episode VI - Return of the Jedi
Que la història arribi a un final més que digne, que tingui certes escenes d'acció impressionants i que es mantingui aquesta aureola d'aventura mítica no em fa desdir de la meva aversió cap al Luke Skywalker, l'actor que l'encarna i el seu pentinadet de jedi repipí.
Però per sort em quedo amb tota la magnífica resta (que és molta).
Star Wars: Episode V - The Empire Strikes Back
I si alguna cosa es podia millorar, es millora: més intríngulis en la història galàctica, més i millor acció, més personatges mítics, més i millors naus i vestits, i més pistes de què carai deu ser un jedi.
Llàstima que continuïn fallant els actors (tot i que en Harrison dóna una mica la cara).
Star Wars
I el que em sembla més impressionant és que aquesta bona història, amb aquesta gran caracterització i fantàstic disseny de naus, escenaris i objectes, hagi arribat a crear tot el que després ha creat.
I no sóc qui per dir si ho mereix o no, però jo amb ella m'ho continuo passant pipa, com si encara fos una tarda d'aquelles perdudes, quan la posaven a TV3 i es veia encara més antiga que amb la versió trucada i remasteritzada que ara tinc a les mans.
District 9
Tot i tenir el protagonista més terriblement subnormal dels últims anys, d'acabar donant massa voltes al mateix tema i de tenir una segona meitat menys original que la primera, s'ha de reconèixer que tant el punt de partida, com tota l'acció i gran part del desenvolupament, són fantàsticament gaudibles.
Star Wars: Episode III - Revenge of the Sith
I el que em fa més ràbia de tot plegat és que no sé si potser val la pena aguantar els dos primers episodis per arribar a la impressionant segona meitat del tercer, o si per contra, ja podrien haver rodat només l'hora i mitja bona i haver-se estalviat tota l'altra palla.
Star Wars: Episode II - Attack of the Clones
Bé, anem a pams. És cert que aquesta entrega millora en guió i fins i tot en personatges (fer pràcticament desaparèixer en Jar Jar dels collons, és un gran encert). Però les escenes d'acció, que eren les que sustentaven el primer episodi, ara cauen en picat.
Tot i que tot això no és res comparat amb la constatació que aquesta saga beu directament de la trilogia antiga: si hagués de viure per si sola, no tindria els mínims de res per ser mínimament interessant.
Star Wars: Episode I - The Phantom Menace
És un senyal significatiu que del primer visionat d'una pel·lícula només recordi dues o tres escenes d'acció.
Però encara és pitjor senyal que el revisionat corrobori que els únics trams amb interès són els que recordava.
Planet of the Apes
Si bé conté alguns buits de guió i algunes vacil·lades un pèl irreals, és indubtable que aquesta història és fascinant, i que la caracterització i ambientació són realment espectaculars.
Un clàssic d'aquells que ho són perquè s'ho mereixen.
A.P.E.X.
Sol. Em van deixar sol amb aquest enorme munt de merda.
Els viatges en el temps són un tema complicat i delicat. Si no saps què fas pots confondre bastant qui intenta seguir la història.
Però clar, si et vols estalviar el guió sempre hi pots posar molt robots i moltes explosions.
Per cert, em consta que l'associació mundial de creadors d'acrònims encara busca qui va decidir que A.P.E.X. significava Advanced Prototype EXploration unit. Quin puto geni.
Devil Dynamite
Ninjes zombis vampirs... marsupials! Hi ha combinació de paraules més genial que aquesta?
Ara sé que el Tao consisteix en remenar-te molt fins que aconsegueixis reviure uns ninjes blaus que busquin sang saltant a la cangura manera sobre les seves víctimes. El Tao mola!
Amazing Mr No Legs
Havia de ser el hit de la vetllada i va acabar siguent la més gran decepció. L'única escena que val la pena de la pel·li és l'única que havia vist (evidentment), i entre una cosa i l'altra el senyor sense cames del títol només surt una tercera part de la pel·lícula, i encara ara no sabem si era bo o dolent.
Això sí, costa, i costa molt, trobar una persecució de cotxes que contingui tants tòpics junts.
Apocalypse Now Redux
N'hi ha que d'una història així, fàcilment n'haguessin fet un film ensucrat amb un transfons romàntico-patriòtic. D'altres, n'haguessin fet un albertserra, explicant les intimitats sense gràcia ni transfons per trobar-li un perfil humà. I algú més n'hagués fet una simple i entretinguda pel·lícula d'acció.
Però no. En Coppola d'això, d'aquest guió que hagués pogut ser tantes coses, en fa una refotuda obra mestra.
En tots els sentits.
Mazinger-Z, el Robot de las Estrellas (Sûpâ robotto Maha Baronu)
Deixem-ho clar: no és ni en Mazinger ni surt cap mena d'estrella. Però això ja no ens hauria de sorprendre.
És, per fi, l'última pel·lícula d'aquesta terrible marató ("mai més, mai més!!"), i com és obvi, no ens podia deixar acabar en pau. Inacabable, insuportable, amb seqüències horribles de maquetes i sense cap mena de gràcia en general, la seva única funció és la de retardar encara una mica més l'hora d'anar a dormir. Mala puta!
The Terror of Tiny Town
Intentant obviar el detallet d'aquestes persones explotades per vés a saber quin criteri de diversió, aquest western mola. Mola per les persecucions, mola pels personatges i per l'exageració.
Però sobretot, sobretot, mola pel pingüí i per la cara del Sherif. Que val un món
Devil Dynamite
Taoisme + ninges + vampirs + saltirons + power rangers - ( dimonis + dinamita + argument ) = estupefacció, de la que fa riure.
The Amazing Mr. No Legs
S'ha de reconèixer que una cadira de rodes tunejada amb tot d'armes és un punt de partida cridaner. I que el Sr. No Legs és un crack de les arts marcials.
Però llàstima que surti tant poc, i que tota la resta sigui tan obviable.
King Kong
És una de les pel·lícules més influents de la història del cinema, amb un munt d'escenes memorables, i es fa impossible entendre el cinema sense ella tot i els tocs racistes, trampes de guió i algunes actuacions per oblidar. Però és que l'ambientació és sorprenentment excepcional, i tots els monstres i l'stop motion estan fets només per gaudir-los enormement.
Doomsday
M'imagino el puto Neil Marshall de déu fent-se un munt de palles tot pensant aquesta pel·lícula.
Hi haurà un virus mortal! Erecció.
I una noia atractiva amb un ull de vidre! Erecció.
Un munt de caps rebentats! Erecció.
Hi posarem caníbals! Erecció.
I cavallers medievals! Erecció.
I una persecució de cotxes a l'estil Mad Max! Erecció.
Amb un Bentley! Erecció.
...i si surt bé, a la propera hi posaré romans, apa! Erecció, erecció, erecció!!
San daikaijû: Chikyû saidai no kessen (Ghidorah, el Monstre de Tres Caps)
Bé, d'acord, la destrucció mola, i els monstres molen, molen molt. Però aquí, el gran mèrit d'en Godzilla, en Mothra, en Rodan i el rei Ghidorah no és el de defensar el planeta o atacar grans ciutats, sinó simplement el d'aguantar aquesta merda d'actors i aquest cagarro de guió.
Terminator 2
És ben curiós com entre meitat dels vuitanta i inicis dels noranta la ciència ficció va donar algunes de les millors pel·lícules d'acció de la història. Aliens, Predator i Terminator 2. Els dos noms clau són aquí James Cameron i Arnold Schwarzenegger, i els dos els trobem en aquesta meravella que va fer que tota una generació volgués un T-1000 per reis.
Després, per desgràcia, arribarien els Titanic i la caiguda de Califòrnia a mans del T-800, però bé...
The Dark Knight
Tot i que continuo pensant que en el desenvolupament d'aquesta pel·lícula li sobra algun fragment que intenta perfilar excessivament els personatges, també és del tot cert que no podríem gaudir de la immensa segona meitat sense tenir un Joker o un Dues Cares com els que gràcies a aquests fragments s'acaben aconseguint.
El temps dirà, però ara per ara The Dark Knight és una refomuda obra mestra.
Batman Begins
Re-construir tot allò que ja ha estat escrit i tot allò que ja ha estat àmplia i indiscriminadament exprimit ha de ser un repte considerable.
I tot i que potser en aquest tercer o quart visionat he començat a pensar que potser no és tan extremadament bona com pensava, el repte del crack d'en Nolan s'assoleix. Amb un excel·lent dels alts.
Batman & Robin
És després de veure pel·lícules com aquesta que em pregunto què passaria si en Clooney, en Schwarzenegger i la Thurman fessin un cafè dotze anys després d'encarnar aquesta caca de personatges en aquesta merda de pel·lícula.
Es posarien a criticar l'haver donat el sí a aquesta merda de guió, o tots es posarien a xiular i mirarien cap a un altre cantó?
Batman Forever
Quan es perd l'ambient, els actors no donen la talla i els dolents no estan a l'alçada, què passa? Doncs que el resultat és una papilla quasi immenjable.
Però de petit m'agradava el batmòbil aquest amb llumetes blaves, i només per aquest mèrit subjectiu, li donarem un aprovat pels pèls.
Batman Returns
Més consistent, més agressiva. Una mica més de tot amb un zoo memorable que s'uneix a tots els mèrits de la primera.
Batman
És cert que (potser per una injusta comparació) hi ha moltes coses que fallen. Però hi ha encerts molt grans, com ara la caracterització, l'ambientació i la banda sonora.
De totes maneres, per sobre de tots els pros i els contres, en Batman mola. I en Tim Burton també. No cal dir més.
Terminator Salvation
Crec que és impossible haver sigut nen/adolescent l'any 1991 i que et deixi indiferent la paraula "Terminator". Per això, tot i la pífia (tampoc exagerada) que va ser la tercera part, m'era del tot obligat veure aquest intent de reflotar la sèrie. A mida que n'anava sabent coses i veient-ne imatges la pel·lícula es feia més i més atractiva, tot i la destrempera inicial en conèixer el nom del director (energúmen) escollit. Fins que la pel·lícula es va estrenar als Estats Units, i la destrempera va tornar en veure les reaccions. Però la cita amb Skynet era del tot ineludible.
La sensació general que m'ha quedat és que aquesta quarta part és una continuació més que digna, i que el canvi d'escenari li va d'allò més bé. El meu llindar de tolerància em permet obviar totes les llicències i els convencionalismes que la farceixen... però el que sí que no té perdó de cap mena són els putos deu últims minuts. Sa puta mare.
Kingu Kongu tai Gojira (King Kong contra Godzilla)
Godzilla més King Kong feia preveure diversió. Però la realitat és una altra, i si la pel·lícula s'hagués limitat a només els 10 minuts finals, tots ens haguéssim estalviat moltes coses. Sobretot temps i avorriment.
Quin rollo.
Mosura tai Gojira (Godzilla Against Mothra)
En aquesta, en Godzilla perd gran part del crèdit guanyat: en Mothra és molt més elegant tot i no trencar tantes coses.
Ànims Godzi! Només tu pots recuperar el terreny perdut!
Terminator 3: Rise of the Machines
Si bé és cert que la cosa se'n va de mare, que la conclusió és tirant a fluixa i que algú no va acabar de donar les raons necessàries per explicar el pas de l'autocloncusiva (i genial) segona a aquesta, no s'ha d'obviar que la saga continua entretenint cosa bèstia.
Llàstima, però, que això de sorprendre és cada vegada més complicat.
Terminator 2: Judgment Day
Mirar aquesta pel·lícula és veure una escena mítica rere l'altra.
Impressionant!
The Terminator
Recordo que de petit aquesta pel·lícula em va impactar, però ara la remiro i falla per alguns cantons. Però cap problema, passa a les millors famílies: només és una manera de fer notar el pes dels anys.
Penso que tot i que és possible que la fama de The Terminator incrementés molt gràcies a la seqüela, aquesta original també mereix gran part del mèrit: en Terminator és un dels grans personatges de finals del segle XX. De veritat.
Postal
Hi ha gamberrades que molen i gamberrades que no valen una merda.
Aquesta cosa d'en Uwe Boll, sense cap mena de dubte, és de les del segon tipus.
The Fast and the Furious
A vegades faig coses que no sé ben bé per què les faig. Unes quantes d'aquestes serien massa personals per publicitar-les lliurement. Unes altres serien, per exemple, mirar pel·lícules com aquesta.
I quan les coses del primer tipus se solapen amb les del segon, el resultat pot ser tan explosiu com inesperat. Rum-rum-ruuuum...!!!
RocknRolla
La primera vegada que el senyor Ritchie va fer una pel·lícula li va sortir tan i tan bé que va decidir tornar-la a fer, però aquesta vegada amb més calers. El millor és que li van deixar fer. A partir d'aquí, l'egomania el devia fer creure capaç de qualsevol cosa, i va passar el que va passar.
Per sort, ara sembla que torna a tenir la intenció de fer el que millor li surt. La mateixa pel·lícula de sempre. I què diré... a mi, de moment, encara m'està bé.
Outlander
Vikings i extraterrestres, hi ha alguna combinació més atractiva per algun lloc? No, oi que no? Doncs no us ho penseu, desconnecteu-vos el puto cervell i gaudiu-ne tan com pugueu, perquè és una cosa que val molt la pena fer de tant en tant.
Watchmen
Watchmen és bastant més que un còmic, és la puta bíblia. Watchmen és tan brutalment gran que qualsevol intent de canviar-lo de registre estava ja condemnat al més estrepitós dels fracassos ja abans d'iniciar-se. És precisament per això que una vegada comprovat que ens trobem davant de la més perfecta de les adaptacions possibles la sensació que en queda és tan recomfortant.
I total, l'únic que ens han fet és posar-nos uns títols de crèdit memorables i ensenyar-nos la polla del Dr Manhattan. L'enorme polla blava del Dr Manhattan. Si és que ens acontentem amb ben poca cosa...
TMNT
És com si... tota aquesta aventura arqueològica-mitològica ja s'hagués vist abans.
I és com si... amb aquesta nova animació digital (de segona divisió) més agressiva i amb aquest intent de fer ressorgir els personatges... es perdés tota la gràcia de les Tortugues Ninja originals.
Teenage Mutant Ninja Turtles III
L'únic interès d'aquesta merda (horrible, horribilíssima, horribilosa) és que un samurai es passa tota la peli vestint unes calcetes que de ben segur que són ben femenines.
I no sé si algú més se n'ha adonat.
Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Secret of the Ooze
Coses que he après mirant aquesta pel·lícula:
- els pizzeros saben arts marcials.
- una reportera famosa, només pot ser famosa si és extremadament pesada.
- un cop d'altaveu pot arribar a causar un desplaçament de més de dos-cents metres.
- si ets una tortuga, necessites buscar els teus orígens.
- un guió on una rosquilla pot ser una arma letal, no mereix passar a pel·lícula.
Teenage Mutant Ninja Turtles
No en van tenir prou fent que unes tortugues gegants fossin ninjes, mengessin pizza i estiguessin entrenades per una rata esotèrica, que van haver-les de posar als anys 80.
Té tela la cosa.
Sort que de petit eren els meus ídols, i que en Jim Henson era un puto crack.
Star Trek: Nemesis
Em faig una pregunta recurrent. Un exemple de molts: si tens una nau espacial, per què has de fer una maleïda persecució sobre rodes pel puto desert?
La saga ha sobrepassat els seus propis límits i vol esdevenir quelcom que no és. El gènere d'Star Trek mai ha estat el d'acció sinó el d'aventura, i superar les pròpies limitacions (incloses les visuals, les d'armament i les d'invents futurístics) fa que tot se surti de mare.
La pel·lícula d'adéu d'en Jean-Luc Picard és entretinguda, però discreta i desubicada.
Potser és un bon moment per tornar als orígens.
Rocky Balboa
Tot i que la pel·lícula torna al nivell de les primeres seqüeles, si es repeteix el mateix guió, els mateixos girs idiotes i en Rocky continua sent un subnormal considerable, podríem afirmar que l'únic mèrit destacable d'aquesta enèsima repetició són els collons de toro de l'Stallone, per fer el que fa.
Rocky V
Diguem-ho clar: esprémer fins l'extenuació un producte, acaba amb coses com aquesta.
Una conjunció de sense-sentits, tòpics i dramatismes de pandereta.
Una merda de dimensions descomunals, vull dir.
Rocky IV
Tinc una bona i una mala notícia.
La bona és que l'Stallone se'n va adonar, de que la formula estava esgotada.
La dolenta, que ho va voler solucionar amb robots simpàtics i russos de manual americà.
Demencial.
Rocky III
Un ràpid resum didàctic: la primera era acceptable i la segona era mediocre.
I doncs, què passa a la tercera? Doncs que el nostre estimat subnormal canvia de caràcter i intenta mostrar un nivell de subnormalitat inferior, però a canvi insereix tot d'idees absurdes i idiotes a la mateixa història de sempre, tot i acabar amb el mateix bon final.
Mediocre de nou, però ara podem gaudir de la nova subnormalitat que mostra el gran Mr. T...
No cal dir-ho: la 4 i la 5 em fan por.
Rocky II
Ara sembla que el subnormal de la primera, que aconsegueix no ser un subnormal qualsevol, ha de mantenir una família amb el mateix nivell de subnormalitat que ell.
Què fa el subnormal? Doncs el que fan els subnormals de Hollywood quan una cosa ha funcionat: repetir vilment el guió.
I de nou, només se'n salven els 10 últims minuts. Però ja no tenen ni la gràcia de la novetat.
Rocky
Una història de superació d'un paio més aviat subnormal, la meta del qual és no ser un subnormal qualsevol.
Amb un desenvolupament tirant a mediocre, la tènue crítica social i el gran i sofert final són les claus que fan perviure aquest personatge que a priori no hauria de fer més que angúnia.
John Rambo
I què ha canviat en aquests 20 anys?
Que els dolents ja no són els russos, que Déu ja no mana enlloc, que ha d'haver-hi una rossa pàmfila a la pel·lícula, que els efectes especials molen, que la banda sonora i la fotografia han millorat cosa bèstia, que al dolent li van els tios, que hi ha moltíssima més sang, i que l'Stallone ja no es pot treure la samarreta.
En definitiva, la sang és diversió. I res més.
Rambo III
Hòsties - Hòsties - L'honor de la nació - Mort - Mort - Boom - Boom - Boom - Boom - Boom - Boom - Boom - Boom - Soldats russos amb barrets russos enmig del desert afganès - Boom - Boom - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Boom - Boom - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - "This film is dedicated to the gallant people of Afghanistan"
I absolutament res més a destacar.
Rambo: First Blood II
Missatge patriòtic - Tornar a Vietnam per veure en Rambo en acció - Mort - Mort - Mort - Amor(!) - Venjança - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Mort - Missatge patriòtic.
I d'acord que matar vietnamites i russos(!?) mola, però amb aquest desenvolupament de lluïment es perd aquella gràcia simple i tràgica que tenia la primera.
First Blood
M'encanten els sheriffs orgullosos i sobreprotectors: fan que el pertorbat mental d'en Rambo ens diverteixi cosa bèstia.
I sí, l'Stallone de jove era quasi tan lleig com ho és ara.
Watchmen
Cal reconèixer el mèrit: Zack Snyder és capaç de fer una gran pel·lícula d'un guió quasi inexistent (per limitat, no per dolent), però també és capaç d'adaptar un argument complex, fosc i intens, aconseguint de nou un resultat memorable.
I diria que el metratge és excessivament llarg, però que no li sobra cap escena. I que la banda sonora, plena de terribles èxits dels 80, desentona, però que dóna un aire fresc i desentés a un argument terriblement dens.
Però no vull dir-ho, ni això ni res més, perquè crec que per acabar de valorar Watchmen, necessito haver llegit el còmic.
RocknRolla
I si algun dia, déu nostru senyor no ho vulgui, m'he de convertir en un RocknRolla, com a mínim que sigui amb una imatge i un guió així.
Per estar deliciosament entretingut.
Babylon A.D.
Aquesta és una pel·lícula amb voluntat (i potser potencial) de ser gran dins la ciència ficció. Té una estètica natural, creïble i cuidada. La història avança desvetllant gradualment nous misteris. Les seqüències d'acció són tan espectaculars com ben filmades . I per si tot plegat fos poc, la religió ambientada en un món futur és un tema tan interessant com valent i ben plantejat.
Però no pot ser tan bo.
El guió es nota escapçat. Cap de les interpretacions és a l'alçada de la resta d'elements. L'acció és massa sovint un simple recurs per distreure, sense cap ni peus. El fil general sovint recorda massa Children of Men. I per si tot plegat fos poc, després descobreixes que el director es va emprenyar amb els productors fins el punt d'abandonar la pel·lícula.
Així doncs, de moment tot apunta a bona pel·lícula destrossada per tercers, de manera que crec que li donaré una altra oportunitat, ara que sé que existeix una versió del director que afegeix més d'una hora de metratge. Si la versió amputada ja és acceptable, aquesta promet.
v - Babylon A.D.
Tropic Thunder
Veient qui són els responsables de tot plegat, les comparacions són inevitables, i Zoolander és tan gran que fa ombra a qualsevol cosa impedint veure-la en tota la seva magnitud.
Tot i això, amb l'inici i el final que té, amb en Robert Downey Jr negre i amb en Tom Cruise calb, marxós i filldeputa, aquesta té massa punts meritoris com per deixar-la escapar. I altra vegada es confirma que no hi ha res com tenir un munt de pasta i amics, per passar-ho bé fent el que te surti de la polla...
v - Tropic Thunder
Death Race
Quan em poso una pel·lícula a les quatre de la matinada d'un diumenge realment no espero d'ella que sigui ni un viatge intel·lectual ni una meravellosa experiència cinematogràfica. Com a molt, puc demanar-li que em mantingui despert un parell d'horetes i que no em vulgui prendre per imbècil.
Death Race és diversió, sang i benzina. Res més. Però és que tampoc té per què ser més que això.
v - Death Race
Tropic Thunder
Tot i no ser una gamberrada a l'alçada de Zoolander, Tropic Thunder és incisiva, crítica i terriblement divertida.
Flaqueja en algun punt, però els tràilers i la caracterització dels personatges ho compensen sobradament, aconseguint un resultat més que dignament gamberro.
v - Tropic Thunder
R.O.T.O.R.
Un guió que falla per tots cantons, un protagonista amb cara de restrenyit, un robotet teledirigit penós sortit dels teletubbies, unes trucades de telèfon que no s'acaben mai, lluites sense cap mena de gràcia, i per sobre de tot, un dolent, en puto R.O.T.O.R., que fot una pena considerable i que sembla més un integrant dels Village People que no pas un robot assasí.
Pura brossa que aconsegueix la fàcil fita de fer-me descollonar (quan es tracta d'una pel·lícula seriosa) gràcies a les quatre cerveses consecutives i a les aportacions del públic.
Però si R.O.T.O.R. pot presumir d'alguna cosa és de fer-me pensar que es tracta de la pitjor pel·lícula que he vist en ma vida. I això potser té el seu qüestionable mèrit.
Nº1 del Servicio Secreto
Anys 70. Dolent dolentíssim que mata. Bo boníssim que domina els revòlvers i les dones. James Bond? No! Una brossa encara més gran!
Ridícula i discontínua, aconsegueix sortir de la mediocritat amb alguns grans gags barroers que arranquen grans rialles als espectadors més motivats.
Mugrons amb sifó sota les bruses, afaitats a cop de bala, vidres anti-bales, xulos, guarres, dolents, revòlvers, efectes especials de pena, continuïtat de merda i pedaços d'ull que s'aixequen amb sorpresa generalitzada.
El final, horrible, l'envia inevitablement a la foguera; però se salva a l'últim moment per allò de fer-te passar una bona estona rient amb ella i d'ella.
Wanted
Juguem a buscar coses que molen?
Desafiar les lleis universals de la física. (Tenim bales que curven la seva trajectòria segons la voluntat del qui dispara, salts impossibles i xocs elàstics amb cotxes a gran velocitat) Mola.
Contravenir els principis bàsics de la fisiologia humana. (Tenim trets des de l'altra punta de la ciutat, regeneracions de ferides a ritme accelerat i talons capaços de doblegar el metall) Mola.
Obviar la història tecnològica de la humanitat. (Tenim un protoordenador amb forma de teler místic i amb un disc dur fet de cotó, pistoles amb components impossibles i frens d'emergència que provoquen catàstrofes) Mola.
La veritat és que tot plegat mola tant que potser fins i tot s'haurien pogut estalviar canviar l'argument dels còmics originals fins deixar-lo irreconeixible, però com que (encara) no els he llegit, ara mateix no m'importa massa.
Això sí, és totalment imprescindible esperar a tenir la willing suspension of disbelief a tope, abans d'encarar-la. I tenir-la ja enorme, de costum. Si no és així, us passareu tres mesos donant pel cul insistint amb que és impossible curvar la trajectòria d'una bala. I això pas ho voldríem!
v - Wanted
Dèmoni
Terribles anys 80, personatges idiotes, un escenari envejable, sang i zombies.
Es pot demanar alguna cosa més (o menys)? De fet sí: que no fos tan terriblement dolenta.
Però llavors segurament perdria tota la seva gràcia.
v - Dèmoni
Speed Racer
Perdona'm pare, que he pecat: em vaig preguntar el per què els Wachowski havien de fer una cosa així, no hi veia el sentit i era reticent a veure-la.
Perdona'm pare, per haver dubtat.
Speed Racer és intel·ligent, divertida, compta amb un bon guió (tot i basar-se en el que es basa) i és una excel·lent pel·lícula d'entreteniment.
I per si això fos poc, no s'avergonyeix gens ni mica de rodar en croma, aconseguint un resultat visual espectacular.
Una petita meravella inesperada, un magnífic parèntesi en les obres transcendents d'aquests germans genials.
v - Speed Racer
Iron Man
Vivim en temps estranys, temps de convulsions, temps d'interessos i d'extrems.
Temps en els quals es poden crear les bírries més grans de la història amb superherois, però també temps on uns comptats productes de còmic es poden elevar a bona pel·lícula d'entreteniment, amb un bon guió, bones interpretacions i bon equilibri d'efectes especials i història.
I Iron Man és sens dubte, i per sort, del segon tipus.
v - Iron Man
From Dusk Till Dawn
Una gran conjunció de gent competent i carismàtica, tant a una banda com a l'altra de la càmera, converteixen el que hauria pogut ser una cosa bastant infumable en una de les millors maneres de passar un vespre de diumenge.
I per sobre de tot, en George Clooney escampant glamour tot matant gent pel desert.
Un clàssic en potència.
rev - From Dusk Till Dawn (Abierto Hasta el Amanecer)
Monster X Strikes Back: Attack on the G8 Summit
En Minoru Kawasaki no n'ha tingut prou amb un calamar boxejador o un koala sospitós d'assassinat, no. En Minoru no en té prou amb presentar-se amb el seu productor amb un barret de Guilala i ell mateix amb la màscara del Takemajin, el Déu Takeshi Kitano que ha de salvar al món de totes les espores que es volen reproduïr i destruïr la Terra.
En Minoru no en té prou amb tot això i es treu de la màniga una pel·lícula deliberadament matussera, amb una cimera del G8 (atenció a la caracterització dels presidents!) amenitzada per l'aparició d'un monstre d'aparença estranya que destrueix tot el que troba al seu pas, sense que els líders mundials siguin massa capaços de fer res per impedir-ho...
Per descomptat que la pel·lícula és una paròdia i homenatge a si mateixa, a la seva predecessora i al gènere; i que tot plegat és una broma enorme feta de manera barroera i amb algunes seqüències un pèl massa pesades.
Però barroer no vol dir ni dolent ni menyspreable: com sinó haguéssim pogut passar aquesta gran estona rient fins aconseguir agulletes a les galtes?
Aquest home és ja un amenitzador imprescindible de la meva col·lecció de pel·lícules preferides.
(i... merda! per què no he portat el dvd de koala kacho per a que me'l firmi? m'he hagut de conformar amb l'entrada guixada...)
Longinus
Tenint vampirs, japonesos, un futur postapocalíptic, un responsable capaç i pocs recursos... què podria sortir malament?
No em veig capaç de respondre, però alguna cosa ha funcionat prou malament i el producte final acaba sent més que prescindible.
v - Longinus
Grindhouse
Si ja tant Planet Terror com Death Proof considero que son dues autèntiques obres mestres, cada una per separat, en combinar-les tal i com estava pensat que fossin, afegir-hi tots els trailers falsos d'entremig, unes quantes cerveses i una colla d'amics, el resultat acaba siguent més que espectacular.rev - Grindhouse
Kill Bill: Vol. 2
Crec que és la primera vegada que aconsegueixo veure-les seguides. I no se'n gaudeix el mateix: se'n gaudeix el doble.
El segon volum és el d'en Bill i aconsegueix contrarestar l'increïble acció de la primera amb més acidesa i fantàstics diàlegs. Una bona compensació per a Tarantaritzar-ho una mica més i convertir-ho en una de les meves obres mestres preferides.
rev - Kill Bill: Vol. 2
Kill Bill: Vol. 1
Impressionantment perfecta en tots els detalls, aconsegueix fer de la sang un mèrit cinematogràfic increïblement decent. Creada, ella soleta i la que segueix, només pel meu enorme gaudi i divertimento.
Pel·lícula de capçalera: què bé que va reveure-la de tant en tant.
rev - Kill Bill: Vol. 1
Hellboy II - The Golden Army
Es nota que no només li han donat més diners, respecte la primera part, sinó que a més aquest paio té un control absolut sobre (com a mínim l'aspecte visual de) la pel·lícula. Ara mateix, pel què fa a fantasia, una pel·lícula d'en Guillermo del Toro és el millor que es pot veure, i amb moltíssima diferència.
A estones la processó de criatures pot recordar El Laberinto del Fauno, a estones qualsevol Harry Potter i a estones Star Wars, però no es tracta només de referències, Hellboy II mereix un nom per ella mateixa.
Només li retrauria un excés de caramel en les escenes d'amor, massa sentimentalisme i potser també un excés de comèdia, però això darrer ho perdono perquè conté la frase que més m'ha fet riure darrerament ("No soy un bebé. Soy un tumor").
v - Hellboy II - The Golden Army
Hellboy
Això no ho tinc pas per normal, i la raó de fer-ho ara no vindria al cas. De fet no ho feia ni de petit amb les pel·lícules de Disney. Però ara ho he fet.
Sí, he mirat Hellboy dues vegades en dos dies. I em continua encantant igual.
rev - Hellboy
Hellboy
Quan estan a punt d'arribar segones parts interessants, resulta sempre recomanable recuperar les primeres, ni que sigui només per entrar una miqueta en ambient.
Si a sobre estem parlant d'una pel·lícula d'en del Toro, la cosa es fa encara més de gust. Fantasia i una explosió visual digna del comic que és adaptat. Per no perdre-se-la, ni la pel·lícula ni les pàgines en les quals es basa. Gaudiu-ne els que en sabeu.
rev - Hellboy
The Dark Knight
Quan una pel·lícula s'ha estat esperant tant com aquesta, és realment complicat arribar a complir les expectatives que inevitablement es generen. Superar-les de la manera com ho fa aquesta segona part és ja tasca pràcticament impossible.
Un Joker brutal, un Dues Cares impressionant, un Batman que queda en un segon pla no per desmèrit seu sinó per mèrit dels altres, i tota la resta amb el mateix nivell que a la primera part, però amb la història ja més avançada. Diuen que tota història explicada consta de tres parts: plantejament, nus i desenllaç. En Christopher Nolan sembla que ha sabut traslladar això a la seva trilogia de Batman millor que qualsevol altre director de trilogies darrerament, i si bé a Batman Begins teníem la millor introducció possible al personatge i el seu món, aquí ens trobem un nus devastador pel personatge, que el situa en una posició que augura una conclusió memorable.
v - The Dark Knight
Batman Begins
Mirant-la per segona vegada, totes les sensacions de fa gairebé tres anys es confirmen. Aquest sigui probablement el millor Batman que ara mateix podem tenir, la millor manera possible de recuperar, revitalitzar i el que en diuen reinventar un personatge tremendament interessant però que havien destrossat.
Diversos factors, sobretot (però no només) generacionals, fan que el meu Batman preferit sigui el d'en Burton, però objectivament el Batman d'en Nolan supera en tots els aspectes qualsevol cosa que s'hagi fet abans, no només amb en Batman sinó amb qualsevol superheroi.
rev - Batman Begins
Godzilla (1998)
Diuen que els japonesos van agafar tal cabreig, quan els americans es van despenjar amb aquesta merda de remake que canviava el Gran G per una iguana gegant empeltada de T-Rex, que el van utilitzar en una pel·lícula posterior del Godzilla de veritat. Li van canviar el nom per Zilla, van explicar que els americans havien sigut prou estúpids com per confondre'l amb l'autèntic i van fer que fos vençut en una batalla de menys de 10 segons.
No els ho retrec, al contrari. Però potser, a part de queixar-se del que fan els demés amb les seves creacions després de vendre-les, podrien també ser una miqueta crítics amb tota la basura que han creat ells mateixos amb el nom d'en Godzilla.
Clar, que això no treu que l'Emmerich i els seus còmplices mereixen ser apallissats (i no només per aquesta).
v - Godzilla (1998)
Sky High
Tan visualment impressionant i estèticament atractiva com conceptualment buida i infantil. Rascant la parafernàlia efectista, les llumetes i la miqueta de sang massa vermella hi queda més aviat poqueta cosa.
v - Sky High
The Dark Knight
Acostumo a gastar i esgotar les seqüel·les de les pel·lícules de superherois amb rapidesa. Em va passar amb Batman, amb Spiderman, amb Superman, amb Harry Potter (superheroi?) i amb vés a saber quantes més: la repetició d'un mateix esquema una vegada rere l'altra no em sembla una empresa massa meritòria.
És per això que, al marge de tota l'estratègia de màrqueting, la reinvenció a Batman Begins té el mèrit de fer-me despertar de nou l'interès en un dels herois de còmic més interessants. I The Dark Knight no és més que l'excel·lent continuació d'una formula fantàstica que desitjo que no s'esgoti (de la mateixa manera que també desitjo que qui ja sabem no hagi mort i que tingui corda per com a mínim una seqüel·la més).
A més, superar les enormes expectatives creades és un valor immesurable molt difícil de trobar.
I ara em ve de gust fer una marató de Batman.
v - The Dark Knight
Doomsday
Diria que la sang a l'estiu entra tan bé com l'orxata i que aquesta estranya combinació entre carreres de cotxes, punkis, cavallers medievals i malalties infeccioses és prou divertida i entretinguda, però ja ho ha fet en Pere. Així que em limito a afegir que els escocesos punkis són molt xungos i que tenir pressupost per fer explosions i trencar coses, mola.
v - Doomsday
Doomsday
És estiu, i a l'estiu acostumen a venir prou de gust les pel·lícules amb molta sang, violència, evisceracions extremes, molta més sang, decapitacions, instruments tallants diversos i, així de manera general i per resumir, sang.
Si a més hi afegim un virus mortal per aquí, una societat medieval per allà, uns guerrers postapocalíptics de la carretera més enllà, i ho amanim tot amb musiqueta vuitantera selecta i la guia mestra d'aquest home que a cada pel·lícula que fa tira més cap a geni... Doomsday!!
v - Doomsday
Superagente 86
Divertida i entretinguda, intenta emular aquella gràcia tonta i impertinent de la mítica sèrie, amb contínues referències per delectar els seguidors més antics... però ho aconsegueix només a vegades: li falta aquella elegància que li donava el toc d'ironia característic de l'original. Potser hi falta en Mel Brooks?
Amb un Steve Carrell molt correcte, que per sort no intenta imitar al gran Don Adams, el que més dol és pensar que si bé Get Smart (la sèrie) va ser la primera gran antítesi a la saga James Bond, la pel·lícula no és més que una burda reutilització dels tòpics i gags de pel·lícules més recents.
v - Get Smart
The Condemned
Ha arribat el punt en què ni tan sols es molesten a negociar per comprar els drets. Per què pagar per fer un remake de Batoru Rowaiaru, si canviant nens per condemnats a mort del tercer món tenim el triple benefici de tenir un producte més barat, políticament més correcte i amb quàdruple esperit autènticament americà?
I a sobre ens estalviem de parlar amb japonesos, que ja sabem que són molt rarus, parlen fatal i tenen costums estranys.
v - The Condemned
Pulgasari
A vegades passa que la història d'una pel·lícula és bastant més interessant que la pel·lícula en sí. Pulgasari seria un dels exemples més clars d'això.
Resulta que l'actual "estimat líder" de Corea del Nord és un apassionat del cinema, en especial li encanten les pel·lícules de Friday the 13th, Rambo, James Bond i Godzilla. Ha arribat a escriure'n algun llibre, però el més interessant va venir quan es va encaparrar a fer una pel·lícula de monstres. Tenint en compte que la indústria cinematogràfica nordcoreana no passa per ser un referent mundial (petits efectes col·laterals dels totalitarismes, res important) va decidir buscar-se els empleats fora, de manera que va fer segrestar el director sudcoreà Shin Sang-ok. L'home va passar segrestat uns deu anys, fent propaganda, però això ja seria una altra història menys divertida.
Amb la febre americana pels remakes seria tan interessant com irònic, que fessin el d'aquesta...
rev - Pulgasari
Jumper
Una premissa interessant amb una execució acceptable. A estones arriba a semblar una simple classe aplicada de geografia-ficció, però al final acaba sent pur entreteniment. Ni més, ni menys. Prescindible, però agradable.
v - Jumper
Army of Darkness
Una passada (massa passada) de volta respecte les anteriors i genials Evil Deads, amb massa poca sang i masses ganes de barrejar èpica, còmedia, aventura i horror. Una fantasmada terrible, que potser pot fer arrancar algun somriure.
v - Army of Darkness
Rambo III
I, d'això... pum! pum! bang! bang! bang! bang! fiiiuu! bang! bang! bum! bang! bang! bum! bum! bum! pam-pam-pam-pam-pam-pam! aaaarrgh!
...així vindria a ser com s'escola pica avall la meva dignitat com a membre d'aquesta societat.
Però hi ha axplusions i licòptrus!
rev - Rambo III
Rambo - First Blood Part II
I no, no en tinc prou amb deixar que el meu passat em torturi una vegada, que jo mateix em vaig posant els DVD's de la trilogia vuitantera.
Segona part, amb més morts, més explosions, més fletxes, més helicòpters i, així en general, més de tot (fins i tot més Stallone, que vindria a tenir més o menys el doble de volum que a la primera part).
rev - Rambo - First Blood Part II
First Blood (Acorralado)
Ho he dit ja moltes vegades, flagelant-me sense compassió, però ho repetiré. Tothom té un passat, i a mi m'ha tocat ser un puto fill dels vuitanta. I sabeu què significa, això?
Entre d'altres coses igual de desagradables, que Acorralado (Rambo I, per entendre'ns) és una pel·lícula referencial, una icona generacional. I així, resumint, és com avança el món.
rev - First Blood
The Incredible Hulk
Fa un temps vaig confessar que m'encanta la primera adaptació de Hulk, tot i que el personatge no és precisament que m'encanti. Trobo que l'Ang Lee li va saber trobar un punt que va permetre treure moltíssim suc als personatges, partint d'una història tirant a mediocre i uns actors generalment fluixets.
Però la reacció negativa de la majoria de gent que va pagar una entrada van condemnar l'equip, de manera que a l'hora de recuperar el personatge s'ha escollit fer com que l'anterior pel·lícula no existeix.
En aquesta nova adaptació es potencia el punt més feble de l'altra, que són els efectes especials i les escenes d'acció, que en aquest cas són realment espectaculars i al nivell que mereix el personatge. Malauradament, no hi ha absolutament res més a destacar.
v - The Incredible Hulk
Iron Man
Hi ha dues maneres de fer adaptacions de superherois.Una, que jo anomeno "mètode Spiderman" consisteix en contractar un bon equip (director, actors, etcètera) i donar-los un bon pressupost i estabilitat per un parell o tres de pel·lícules. No necessàriament n'han de sortir bones pel·lícules, però la probabilitat que així sigui augmenta substancialment.
La segona manera seria el "mètode Daredevil", el qual consisteix en barrejar quatre coses a l'atzar, afegir-hi quatre duros i a veure què en surt. Com amb l'altre mètode, no per força les pel·lícules fetes així seran una merda, però la probabilitat que ho siguin és increïblement elevada.
Quan fa un temps es va anunciar la filmació d'Iron Man, vaig veure claríssim que es tractava d'una adaptació de tipus II. Curiosament, a mesura que ha anat passant el temps s'ha convertit en un tipus I clar, i no només això, sinó que es tracta d'un tipus I dels bons.
v - Iron Man
V for Vendetta
1. Que l'Alan Moore digui que l'adaptació cinematogràfica del còmic és un bodrio, s'ha de tenir molt en compte. Però jo segueixo pensant que la pel·lícula, per si sola, és una grandíssima pel·lícula.
2. Que l'Alan Moore digui que no li agrada, vol dir que he de llegir el còmic amb urgència.
rev - V for Vendetta
Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal
Començar a l'immens magatzem que em va fer caure la baba al final del Raiders of the Lost Ark és magnífic.
Continuar amb amb la mateixa acidesa i comicitat de la saga és esplèndid.
Insistir en les persecucions espectaculars de la vella escola és una passada.
Acabar amb un final així és criticable, però totalment vàlid.
Mantenir l'essència de les primeres, a aquestes alçades, és increïblement espectacular.
v - Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull
Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull
Indiana Jones ha tornat, i ha tornat del tot, amb una pel·lícula que aconsegueix situar-se sense problemes entre la resta de la saga, tant a nivell estètic, conceptual, com de qualitat.
Pegues? Unes quantes, tot i que totes resoltes de manera satisfactòria després d'una lleugera reflexió.
Shia LaBeouf? Menys insuportable que de costum, i amb un personatge que com a secundari funciona prou bé, mentre no pretenguin anar més enllà tot estarà bé.
El tema? Inicialment, tira cap enrere, però ben mirat... si abans hem acceptat arques de l'aliança, pedretes màgiques i el calze de la vida eterna... per què no això?
Ara tinc ganes de marató Indiana, amb les quatre seguides.
v - Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull
La Maledicció de la Flor Daurada
En Yimou ja em va enredar amb La Casa de las Dagas Voladoras, i me'l vaig creure. Després, amb Hero, vaig començar a dubtar d'algunes coses.
Ara, amb La Maledicció de la Flor Daurada (sí, l'he vist en català), ja n'he tingut prou de tot plegat. A mi que no provi d'enredar-me de nou.
No és que sigui una mala pel·lícula. No és que els fets històrics en que es basa no siguin interessants. És que la diferència entre la història i la imponent visualitat del metratge és abismal.
Que la història es queda totalment despullada si li traiem les columnes de colors i les gentades movent-se, vaja.
v - Man cheng jin dai huang jin jia
Metropolis
La mateixa història, explicada de manera diferent, a ritme de jazz, blues i amb una estètica conscientment retro.
v - Metroporisu
Batman Begins
Sincerament? Una de les millors pelis de superherois que recordo. Serà per les dosis de realitat abans que tot es converteixi en una simple fantasia justiciera, serà per un Christian Bale com al millor Batman, o potser simplement per comptar amb un inici que dignifica a la saga del personatge. Però és així.
rev - Batman Begins
Cloverfield
Si bé la cerca de l'amor infantil és tan ridícul com inversemblant en una història així, si bé la història no és massa creïble... Cloverfield ens regala moments genials, imperativament genials.
Per ser, en concepte, la típica pel·lícula d'efectes especials, aconsegueix (i sobretot després de la gran decepció amb The Host) esdevenir tot aire fresc.
Per cert, un dels encerts més grans, la promoció sense ensenyar el monstre (diria que J.J.Abrams hi entén bastant, de tot això), i el foc! i la destrucció! i la càmera que no es queda sense bateria! i els accidents! i el monstre! i el monstre!!
v - Cloverfield
Faster, Pussycat! Kill! Kill!
Encara que sembli increïble, una peli de pits, cotxes, deserts, hòsties i diàlegs terribles, pot acabar fent història.
I sinó pregunteu-li al Tarantino.
v - Faster, Pussycat! Kill! Kill!
The Blues Brothers
Potser els seus 28 anys pesen molt més del que seria convenient, però la música continua sent igual de bona, de manera que Ray Charles, Aretha Franklin, Cab Calloway i James Brown continuen encara sent suficients per contrarestar l'envelliment cinematogràfic.
Ai, si els musicals fossin així!
rev - The Blues Brothers
Resident Evil: Extinction
A vegades passa que d'allà on menys esperes en surt una obra que voreja o fins i tot traspassa la genialitat, pel·lícules que aparentment són supèrflues i buides, però on resulta ser que els referents i les lectures es troben a tants nivells que es poden mirar una vegada i una altra i continuar-hi trobant coses noves que gaudir. Obres que transcendeixen temps i espai.
Que no! Que és conya! Que Resident Evil: Extinction és una merda AIXÍ de gran!
Hulk
Si se'm permet dir una cosa potencialment sorprenent, diré que és la segona vegada que miro Hulk, i corroboro la primera sensació que vaig tenir en veure-la. Sóc incapaç d'entendre el poc que agrada, en general. D'avorrida cap amunt, tothom té la més absoluta llibertat, gairebé l'obligació, de dir-ne pestes.
Deixem-ho clar, en Hulk és un personatge de merda. Un gegant estúpid de color verd que no sap subordinar. Hulk smash. Toma profunditat de personatge. Però així i tot l'Ang Lee va aconseguir fer una pel·lícula a tenir en compte, amb seqüències realment fantàstiques (com ara la persecució al desert) i un tractament visual de l'acció que realment ens transporta a les pàgines d'un còmic.
Aquest és potser el més meritori de la pel·lícula, i el que la diferencia de la resta d'adaptacions de superherois, aconsegueix donar a l'espectador la sensació d'estar llegint les pàgines d'un còmic. A l'altre extrem, els efectes especials, que tot apuntar alt es queden sempre a mig camí de tot. En Hulk fa riure, encara en fan més els seus pantalons, els gossos són ridículs, i el superadversari no és més que confusió. Però tot plegat no aconsegueix eclipsar el mèrit que té treure tant de tant poc. Per mi, una joia. Ho sento, no es pot ser perfecte!
rev - Hulk
John Rambo (Rambo IV)
Extracte dramatitzat d'un diàleg real:
- Rambo.
- I està bé?
- No entenc la pregunta... és una peli d'en Rambo!
- L'Stallone, ho fa bé? La història, com és?
- Mmmhh... a veure, repeteixo... És una puta peli d'en Rambo!!
John Rambo (Rambo IV) no es va a veure per les seves qualitats cinematogràfiques, es va a veure simplement perquè ¡és una puta peli d'en Rambo! Una entrada per John Rambo no es paga per veure John Rambo, sinó que és una mena de peatge que la nostra infantesa o adolescència ens reclama. Putos vuitanta de merda!!
v - John Rambo (Rambo IV)
Cloverfield
Es podrien dir força coses negatives sobre Cloverfield. No sé, que els personatges no generen cap mena d'empatia ni poden arribar a tenir el més mínim carisma, que l'escena clau al metro fluixeja per varis llocs, que el paper dels militars no té cap mena de sentit, que l'operació rescat de la noia és absurda en concepció i execució, que...
Però tot plegat serien més detalls associats a la pròpia concepció cinematogràfica que es té a l'altra banda de l'Atlàntic, que no pas defectes d'aquesta pel·lícula en concret, de manera que després de tot em quedo amb les coses positives, i per sobre de tot amb dues que poden ser completament secundàries, però que per mi han convertit una pel·lícula aceptable en una de notable. Per una banda, el plaer retrobat de poder anar al cinema pràcticament verge, sense haver vist prèviament trenta vegades les escenes clau de la pel·lícula. Per una altra, monstres! Sí! Monstres! Destrucció!!!
v - Cloverfield
Arma Fatal
Al contrari de tot el que podríem arribar a pensar amb un títol així, i sabent que la fòrmula 'aterriza como puedas' o 'scary movie' cada vegada està més esgotada, aquesta (aquesta) sí, que és de les bones.
I la culminació de la història és genial!
v - Hot Fuzz
Desperado
Hi ha un certa subcategoria fílmica que fa que, just acabada la pel·lícula, pensi el com pot ser que no la hagi vist abans.
Desperado és una d'elles. Visca Robert Rodríguez! Visca!
(Al final, aquest bon home farà que miri Spy Kids, cosa que no sé del tot si és saludable)
v - Desperado
Grindhouse
Heus ací la demostració de que el mètode de la suma sempre ha estat equivocat.
Planet Terror + Death Proof = vint-i-cinc, com a mínim.
rev - Grindhouse
Tekkonkinkreet
I heus ací un nou capítol de l'etern dilema entre el bé (Blanc) i el mal (Negre); només que aquesta vegada ha estat expressat amb una animació brutal. I la llàstima (molta llàstima) és que no hi ha res més a destacar...
v - Tekon Kinkurîto
Transformers
La frase del dia avui és: "Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, Michael Bay de merda, segur que a sobre ets amic d'en Renny Harlin (de merda)".
...i fins aquí el meu comentari sobre Transformers.
v - Transformers
28 weeks later
Hi ha seqüel·les i seqüel·les. I aquesta és una impressionantment magnífica seqüel·la.
Així, a seques: tan imperdible com la primera.
v - 28 weeks later
Akira
Dec ser un dels molts que van començar a tornar-se 'així' amb el programa 'manga!' que fa tants i tants anys feien pel canal 33. Devia ser un dimarts, o un dijous, i potser fins i tot després d'algun capítol d''els joves'.
Portava temps pensant que, tants anys després i sense recordar en absolut de què anava, havia de tornar a veure un d'aquells manga que se'n diuen mítics: Akira.
I sí, és mític, és influent, és potent. Akira és molt gran.
rev - Akira
Wrong Turn
Continuant amb el virus Sitges: primera part de Wrong Turn 2.
Començo a pensar que això de Wrong Turn és una bona saga. No la millor, però suficient. En aquesta primera part els mutants caníbals tenen feina amb un grup de turistes, en comptes de participants d'un reality; la resta del guió és, si fa no fa, el mateix.
Però, tu, tot i ser igual, es pot gaudir d'allò més bé.
v - Wrong Turn
The Tripper
Continuem amb la marató Midnight X-Treme a Sitges 2007...
The Tripper comença amb una idea d'allò més llaminera. Sembla que tot portarà cap a la mort de hippies, de molts hippies. I això pot arribar a ser una idea fantàstica. Però afegim-hi un detall: qui mata hippies és Ronald Reagan. Excepcional.
Llàstima que tot plegat es perdi en un mar d'aspectes estúpids i, tot i tenir unes escenes de sang prou acceptables, el resultat és desigual. Fins i tot un missatge político-social que pretén ser molt obvi, queda diluït i no aconsegueix ser gens clar.
En definitiva, un gran principi, però una continuació que deixa molt a desitjar (tot i la sang, que sempre va bé veure-la!).
Wrong Turn 2
Continua Sitges 2007 i comença la marató. Aquest any toca sang i fetge i jo personalment estava esperant com a mínim destrals i serres elèctriques amb molta sang i moltes explosions.
Wrong Turn 2 acompleix tots aquets requisits sense problemes, de veritat. Un guió del que no cal parlar (per què?) i tot un seguit de morts, de sang, d'energúmens deformes caníbals, i molts, molts membres amputats. D'acord, no és el millor gore ni el més fort, però tu, sacia ganes i és prou divertida i entretinguda.
300
He caigut en la temptació. Ha sortit el DVD i m’ha atret de tal manera que ha aconseguit fer-me gastar una quantitat exagerada de diners en una mica de plàstic mal dissenyat (per què la portada ‘edición dos discos’ té aquella línia vermella que la fa tan lletja?).
Però parlem del que és bo de veritat. Fa molt poc que existeixen adaptacions de còmic com ho és aquesta. Magnífiques translacions que en respecten l'estètica i la màgia; tot i que suposo que no és casualitat que hagi estat amb les novel·les més visualment impactants de Frank Miller.
A 300, l’aire té tanta densitat que es pot palpar, les escenes tenen tanta intensitat que mantenen el ritme perfecte per a sentir-te absorbit per la història. És veritat, hi ha sang, fetge i tot el que queda entremig. Però a la pel·lícula s’ha fet un esforç per incorporar amor! (qui es queixa de tot allò, que pensi que s’hi han esforçat, potser massa).
En fi, que és veritat, és violenta a més no poder. Tot i que els grecs eren violents, les guerres són violentes, i els còmics encara ho fan més impactant.
En fi, brutal.
rev - 300
El Día de la Bestia
Estant a Madrid, i vivint a cinc minuts de les torres Kio, no podia deixar passar l'oportunitat de tornar a veure El Día de la Bestia, aquest cop en el context que li pertoca.
Una icona de la meva adolescència. Per la seva concepció gamberra. Per les seves picades d'ullet al metal. Per la seva grandíssima banda sonora. Per un Santiago Segura desconegut. Per la frase més gran que ha parit el cinema espanyol en tota sa vida.
Sí señor, y de Carabanchel.
I ara, a més, perquè cada dia passo dues vegades just sota el lloc on fa dotze anys va néixer l'anticrist.
El Día de la Bestia mola molt.
rev - El Día de la Bestia
Death Proof
Se li nota. En Tarantino s’ho ha passat pipa fent-la. I això és bo, molt bo; però també implica alguns petits detalls d’autocomplaença.
El segell de la casa es fa notar com mai (tot i el desenvolupament totalment lineal), cosa que fa que descobrim la veritat més profunda del saber fer del geni. Ei, que no és que la pel·lícula sigui la millor que ha fet; dic que aquesta és completament la seva pel·lícula.
Però no tot és així de bonic: és completament lògic i normal que a la mitja hora de començar la projecció pensis que tot plegat és una gran presa de pèl. Tranquils, la sensació s’arregla amb només 10 segons de metratge, i a partir de llavors tot es converteix en quelcom AIXÍ de gran. Tot plegat acaba amb un total entusiasme a l’hora d’abandonar la sala.
Quin crack. Quina meravella. I a qui no li agradi... i a qui no ho entengui... ell s’ho perd.
(Per cert, no espereu els tràilers. Algú, ja àmpliament maleït, ha decidit no ficar-los...)
v - Death Proof (Grindhouse)
Plan de Vuelo: desaparecida
Hi ha dos tipus de persones: els que odien a Jodie Foster i els que no. O potser no és així, però és igual; jo sóc dels segons i li he fet una mica de confiança amb una pel·lícula que, de bones a primeres, no crida massa l’atenció.
I bé. Està bé. Llàstima que els preludis siguin tan excessivament llargs, i llàstima d’aquesta falsa èpica de la que acaba impregnada... Però va bé, per tardes avorrides.
v - Flightplan
Planet Terror
Ara resulta que absolutament tothom amb qui parles va ser espectador assidu de les sessions dobles que feien durant els anys 70... als Estats Units. Tot i haver nascut durant els vuitanta.
I resulta que Planet Terror conté tota l'essència de les pel·lícules de zombis que habitualment s'hi programaven. No només els clixés, els estereotips, la sang de mentida, les interpretacions lamentables, els girs sense sentit. No, que això ho pot saber qualsevol que miri Zombi 2. També les marques de pols i les abrasions del negatiu, els cremats, el rollo perdut, tot té l'essència de les pel·lícules de zombis de les sessions dobles, aquelles que ja no es fan però tant es troben a faltar. Encara que mai hàgim estat a cap (per múltiples raons). El que sí es pot assegurar que continua igual, i igual continuarà sempre, són els putos nens donant pel cul a la fila del darrere.
Però ei! Mirant Planet Terror m'he sentit traslladat a aquelles sessions dobles plenes de sang, amputacions i un munt de diversió. Com es troba a faltar, gaudir de manera tan gamberra dins un cinema!
v - Planet Terror (Grindhouse)
Planet Terror
Acabaré ràpid. Molt ràpid.
Jo vull fer una pel·lícula així. Sens dubte!
Impressionant.
v - Planet Terror (Grindhouse)
Pathfinder
A l'estiu el cervell, per diverses raons (totes elles, o gairebé, amb un fonament bioquímic), es desconnecta esperant temps millors.
I llavors pum! scraix! bom! crac! fiufiu! uooo! uooo! aaaarrrgh! I gent amb banyes al cap o moltes coses que fan "ual·la".
BloodRayne
Hi ha coses que no sé del tot per què les faig.
Amb dues escenes a l'atzar per comprovar que s'havia baixat bé en vaig tenir prou, per comprovar que House of the Dead era poc menys (sí, he dit menys) que un munt de merda. Un temps després vaig descobrir que el perpetrador d'aquella cosa era famós precisament per això, per fer merda de gran calibre, i clar, em vaig entestar a comprovar-ho mirant una pel·lícula seva sencera. L'afortunada va ser Alone in the Dark, que em va permetre corroborar que pel tal Uwe Boll tota exageració és poca.
Així doncs, ara sabia què feia, de manera que no tinc cap mena de perdó.
28 Days Later
Digues-li descuit, digues-li empanada: em pregunto per què no havia vist aquesta pel·lícula abans.
28 Days Later és, per sobre de tot, una pel·lícula de zombies que se cenyeix a una possible realitat. Cinema de catàstrofes amb zombies no tenia per què resultar atractiu, però ho resulta, i no per la facilitat dels dos temes sinó per la concepció del propi film.
Un muntatge excepcional, una imatge colpidora, un inici prometedor i un guió que, tot i decaure una mica en certs moments, aguanta perfectament la totalitat del metratge: una veritable (i ja venerada, per mi) raresa.
v - 28 Days Later
Ghostbusters II
Han passat 5 anys i ara tothom passa dels caçafantasmes... fins que alguna cosa ho canvia i llavors tot es converteix en un calc de la primera pel·lícula. Sens dubte, la seqüel·la no està a l’alçada de la original, i per acabar-ho d’adobar, té un final un pèl ‘cutrillo’.
I què? Algun problema? Hi continuen havent fantasmes i pistoles de protons!
rev - Ghostbusters II
Ghostbusters
És fàcil i ràpid. Els herois més divertits mai inventats en una peli amb la característica modernitat dels anys 80. És així, els anys 80 no desmarquen per la seva estètica, però com no podia ser d’altra manera m’han marcat, entre moltes d’altres coses, amb aquesta fantàstica joia.
D’acord, quasi tots els personatges foten una ràbia que espanten i ja em diràs tu d’on treuen armes nuclears aquets científics de pa sucat amb oli. Però ei! Que les pistoles de protons molen quantitat i jugar amb l’hectoplasma és fantàstic. Ja ho dic jo, que de gran vull ser caçafantasmes.
Piripí pipiri piribiripiri!
rev - Ghostbusters
Highlander (Els Immortals)
Heus ací un clar exemple de pel·lícula amb una base molt potent i un resultat mediocre. No sé si és perquè es contamina dels anys vuitanta, perquè els guionistes tenien coses millors a fer o perquè els actors assimilen aquests dos aspectes i ho transmeten en la seva pèssima actuació.
Però també té mèrits: una imatge encertada, la banda sonora de Queen, uns efectes especials de l’època però que gràcies a ells ens estalviem tot de regeneracions, trencaments i seqüències inútils, i uns immortals molt humans tot i que no els hi surtin canes.
En definitiva, una pel·lícula acceptable a la qual si que li han pesat, i molt, els anys. D'aquesta sí, que en podrien fer un remake...
rev - Highlander
Indiana Jones and the Last Crusade
Si no és millor que la primera, poc li falta. Sens dubte el recurs de la família (amb un fantàstic Sean Connery) en aquesta tercera part, aporta allò que faltava a les pel·lícules anteriors: context i maduresa en la història.
Si de la primera em va impressionar que l’Indiana es cansés i hagués de ser curat (busca-ho en les pelis actuals, això!), de la tercera em trasbalsa que les bales siguin incapaces de tocar-lo, sobretot si l’estan disparant tancs i munions i munions de gent amb metralladores. Però també deu ser cosa de l’experiència: al final es deu aprendre a esquivar les bales.
Tot i així, en aquesta barreja de James Bond i Sherlock Holmes passada per la mitologia i arqueologia, hi ha una clara millora en la protagonista femenina (ei, aquí té més caràcter i es permet el luxe d’ensenyar-nos la moral de tot plegat) i continuem amb la millor acció, persecucions, trampes, dolents dolentots i aventures que es poden veure fins i tot ara, vint anys després.
I amb la gran última croada, s’ha acabat la trilogia: ha estat molt bé reveure-la i demostrar-me a mi mateix que, com aquestes, ja no se’n fan. A veure com surt, la quarta.
rev - Indiana Jones and the Last Crusade
Indiana Jones and the Temple of Doom (Indiana Jones i el Temple Maleït)
Tot i no superar la primera part, ja voldrien altres pel·lícules tenir una continuació com aquesta, encara que tècnicament no és una continuació sinó que se situa abans en el temps...
D’acord, el personatge femení continua sent horrible (també com actriu) i encasellat en la dona tonta que crida per les bestioles i que s’enamora de l’heroi. D’acord que puguem preveure, al veure un nen, que s’hauran de salvar nens, i que quan un home amb cara de dolent intenta dissimular ja l’hem clitxat de lluny... però tu, que això de treure els cors em va tenir terroritzat durant part de la infantesa, i conteu quantes muntanyes russes ha inspirat la pel·lícula, va, conteu-les.
No es pot negar que el templo maldito, tot i baixar una mica el nivell, continua una de les principals sagues mestres en tot això de l’art d’entretindre. Aviat tocarà la tercera.
rev - Indiana Jones and the Temple of Doom
Raiders of the Lost Ark
Ni Lares Crofts ni Mummys ni Jacks Sparrows ni collonades en vinagre. On s’hi posi Indiana Jones, que es retirin imitacions.
Val, la novieta és tonteta, els dolents són igual de dolents que en una pel·lícula de Disney i els EUA han de ser sens dubte els bons però, tu, que la resta compensa.
És curiós com, tot i fer una quantitat enorme d’anys que no la veia, puc recordar aquells moments que més m’impressionaven quan era petit: la bola que rodava, la fusta cremada, la llum de l’interior,... Quins records i quina gran peli!
rev - Raiders of the Lost Ark
Ghost Rider
A les estrenes s'acostuma a fingir. Fingir que has complert els terminis de construcció de la puta biblioteca que porta un any i mig de retard. Fingir que et vas prendre el paper seriosament en aquella merda de pel·lícula que mai hauria d'haver existit. Fingir que ell és el millor amant del món encara que sigui incapaç de trobar un clítoris de quatre quilos i mig.
Fingir que m'agrada i miro el millor cinema de tots els que es fan i desfan...
...però aquesta estrena ha tingut la mala sort de coincidir amb un dia absolutament de merda, de manera que em veig obligat a mirar una pel·lícula de merda. O això o començo a destruir mobiliari urbà, no hi ha elecció. Així doncs, que comenci la diversió sense límits amb Ghost Rider. Cada pel·lícula té una funció, i la d'aquesta és aplacar la meva ira homicida.
Si he tingut un dia de merda, res millor que una colla d'actors que expressarien més amb tetraplègia i paràlisi facial a la vegada.
Si he tingut un dia de merda, res millor que la protagonista femenina més lletja des de la Wendy Torrance.
Si he tingut un dia de merda, res millor que vaques per tot arreu.
Si he tingut un dia de merda, res millor que una pel·lícula de merda. Això em permet condensar tota la ira cap una pantalla en lloc de contenidors, vidres, cotxes i similars. A més, en Nicolas Cage de merda no s'hi torna ni convertit en una calavera flamejada. A la merda tots ells.
I ara, seriosament. L'objectiu de la nit, trobar una cosa ridícula amb la qual mantenir-me despert, s'acompleix amb escreix.
gomets foto cine arxiu enllaços jo
subscripciósota llicència de creative commons