comentaris de totes aquelles pel·lícules que anem veient, per jordi torà i pere tubert
Al veure la
revisió del 82, tenia l'esperança d'arreglar el mal sabor de boca amb la versió original del 1942.
I és cert, Cat People quaranta anys abans creix en força, en sentit, en originalitat i en estètica. Però continua tenint com a base el mateix argument difós, poc creïble i mal explicat. Hi ha coses que no canvien amb el temps.
Reveure Memento és sempre un gust enorme. És com aquelles petites demostracions teòriques que fan que una ciència tingui sentit. El cine s'aguanta amb petites joies com aquesta que amb prou feines necessiten recolzar una idea inicial que funciona amb el sistema cinematogràfic mateix: amb els talls que ha de fer entre escena i escena. Una gran base que es converteix en genial gràcies al muntatge, perquè sense aquest no seria res. Cine fent-se gran amb les seves pròpies petites paraules.
Simplificant molt, podem dir que hi ha tres tipus de bones pel·lícules: amb sang i bon guió, amb bon guió i sense sang, i amb molta sang però sense guió.
Cat People, el remake del 1982 del
clàssic del 42 que hauré de mirar ràpidament per treure'm el mal sabor de boca, té un guió que no s'aguanta per enlloc i la poca sang és més aviat insípida.
No cal que us digui més.
No voldria ser malinterpretat, però d'aquí ben poc aquesta pel·lícula serà carn de sobretaula de dissabte. No és que els protagonistes no s'hi esforcin, ni que el guió estigui desestructurat i no tingui interès, ni que el director sigui un incapaç. No. Però sense ser res d'això bona part de la pel·lícula ho sembla, que tingui precisament tots aquests problemes.
No sabria dir exactament què hi falla, però m'ha resultat del tot impossible gaudir-la mínimament, tot i el seu començament, que és bastant de treure's el barret.
Fer una pel·lícula dolenta de ciència-ficció dels anys cinquanta als anys cinquanta tenia el seu encant. Fer una pel·lícula dolenta de ciència-ficció dels anys cinquanta als anys setanta era, en el millor dels casos, directament subnormal.
I així els va anar a aquesta gent, amb un home-llop-llangardaix amb un meteorit al cap.
Estic segur que a vegades dóna la sensació que només miro pel·lícules dolentes de terror. Fals, i aquí teniu aquesta petita meravella per confirmar-ho.
Una pel·lícula on, si t'ho mires fredament, no hi passa absolutament res. Res de res. Però collons, en realitat hi passa de tot. Hi passen tantes coses que més val no tornar-ne a parlar. Mai més.
Aquest home s'atreveix amb tot, i és una cosa que jo li agraeixo, i molt. Primer van ser
homes llop, després
monstres subterranis, a continuació virus i guerrers medievals
postapocalíptics i ara, per rematar-ho tot, romans. Romans a Bretanya! Amb un munt de bàrbars amb mala llet i un grapat de soldats darrere les línies enemigues.
I sang, molta sang.
Que potser la història acaba derivant i fent-se previsible i a estones gairebé avorrida a la segona meitat, sí. Però la resta és suficient com per passar-ho per alt.
I ara a esperar la següent. Crec que després de remenar terror i acció, el pas natural per fer un nou canvi de rumb a la propera pel·lícula seria fer-ne una de ciència-ficció. Si fos el cas ja començaria a fer cua al cinema, però segons es diu ara en tocarà una centrada en "
cuina extrema", sigui què sigui això. Algú ha llegit caníbals?
Sabeu aquelles pel·lícules que sense ser absolutament res de l'altre món intenten ser diferents? Que intenten aportar coses noves? Exacte, aquestes que costen tant de trobar, sobretot si són comèdies. Aquestes pel·lícules que potser d'aquí un parell de mesos no recordaré exactament de què anaven, però que si trobo alguna altra cosa que hagi fet el mateix equip miraré sense pensar-m'ho gaire.
Tampoc hauria de costar tant, fer-ne més, no?
Hi ha diverses maneres d'afrontar la filmació d'una pel·lícula basada en un llibre impossible d'adaptar. Lògicament, ni hi ha una fórmula màgica que ho faci rutllar tot, ni totes les aproximacions són reeixides. No conec gens el material de partida, però inicialment l'aproximació que se'n fa em va resultar d'alló més satisfactòria. Si el text en què et bases no es pot filmar, aprofita-ho, i integra aquestes dificultats de manera imaginativa a la pròpia pel·lícula.
Però malauradament aquesta bona impressió inicial es va diluint, no aconsegueix mantenir-se durant tota la pel·lícula, i acaba cansant. Una llàstima, però s'agraeix l'esforç.
Quan em trobo amb una pel·lícula original, fresca, desvergonyida, amb bones idees i bons personatges, una presentació d'aquests completament genial i un superheroi voyeur, però que pel que sigui no acaba de rutllar del tot, jo tinc un mantra.
En
Tadanobu mola. En Tadanobu mola molt.
Si es repeteix prou vegades, la pel·lícula també acaba molant. I si realment hi surt en Tadanobu, i ho fa amb un pijama groc, encara pot acabar molant més.
Per cert, quin nivell d'
awesomeness té el Captain Banana? Jo dic que el nivell màxim.
Moderada en la disjuntiva entre ciència i religió, interessant i atrevida en la justa mesura en la trama i el tractament dels personatges, i d'estètica més que acurada i atraient. Ha estat per això i per aquest ritme espectant que he estat esperant un final sanginàriament inesperat que em fes fer-li reverències.
Llàstima que, per arribar al final esperat, calia treure-li unes dosis de realitat de les que no es podia despenjar: és basada de nou en una
història real. Cosa que, ara mateix, no sé si li treu mèrit o li'n dóna.
Sense voluntat de sonar com una cosa negativa, tot el que té d'interessant aquesta pel·lícula és el nom del seu director. És una mena de treball d'estudiant d'un
David Cronenberg primerenc, i bona part de les idees que més endavant desenvoluparà en les seves pel·lícules més conegudes i celebrades hi són d'una manera o altra presents.
Secrecions, modificacions corporals, sexe...
A més, hi ha també una fantàstica ambientació que dóna gran importància als edificis, en un entorn meravellosament desert de tota presència humana més enllà de la necessària. També resulta d'alló més interessant el tractament del so, sense cap mena de banda sonora, ni tan sols so ambiental. Només veus aïllades en segon pla.
Interessant, molt interessant, i tot i que no acabi de quallar no importa, perquè les idees que s'hi plantegen han anat quallant més endavant de manera més que satisfactòria.
Quan pretens fer una comèdia de terror que en lloc de por i riure fot pena i vergonya aliena, què més pot sortir malament? Que el protagonista que tries sigui el més irritant que ha vist mai cap càmera, per exemple. O que el resultat final sigui digne d'una funció de fi de curs.
Sí, això seria prou desastrós. I precisament per això no m'explico com, una vegada vista, ha aconseguit resultar-me mitjanament simpàtica. Mitjanament. Però igualment hauria matat el paio aquest del bigoti amb les meves pròpies mans.
I després hauria jugat una estona amb el seu cadàver.
A vegades penso que he vist tantes pel·lícules dolentes que depèn de com m'enganxin d'humor estic disposat a gaudir-les prou com per no fotre'm de mala llet per poc que m'ofereixin. En aquest cas, un bon disseny dels fantasmes i la casa on passa tot plegat. Així de senzill. No calen ni una bona història, ni guió, ni bones interpretacions. Res, amb una mica d'estètica, si estic d'humor, ja faig.
I bé, també s'ha de dir que un advocat partit per la meitat longitudinalment mai sobra.
No té cap mena de sentit. Pits! Ni d'interès. Pits! Però hi ha una
vagina dentata. Pits! I moltes japoneses mamelludes. Pits! Pits! Pits!
Tenint en compte que l'estiu estova el cervell, a vegades n'hi ha prou amb ben poca cosa per estar entretinguts. Pits! I de fet, ja amb el títol queda ben clar de què anirà la cosa, oi? Pits! Pits!
Un mecànic gordo i que sua com un puto porc es dedica a col·leccionar tot tipus d'objectes relacionats amb assassins en sèrie, fins que un bon dia atropella un home, el deixa mig subnormal i se n'adona que l'únic que li falta per completar la col·lecció és un autèntic
serial killer, de manera que converteix el subnormal atropellat en un cyborg homicida.
Què? Com sona?
Exacte, una puta merda impressionant.
Lenta i a estones vorejant perillosament la deriva, la mà del seu
director s'hi nota massa, però sent qui és això resulta positiu. Poc a poc tot va lligant i finalment aconsegueix una cosa que darrerament ja havia donat per impossible, que és aportar alguna cosa de nou en el terror japonès.
A tothom ens ha passat alguna vegada, d'una manera o altra o en major o menor grau. Per la raó que sigui arriba un dia en què dius "a la merda", i preferiries ser en un altre lloc, sent algú diferent. Però canviaria alguna cosa, poder escollir qui volem ser, poder canviar la nostra vida per una altra?
En realitat la vida que tenim potser no és pitjor de la que podríem tenir en aquest cas, ja que els principals responsables de com és som nosaltres mateixos, i això, encara que canviéssim la cara, continuaria inalterable. I en el pitjor dels casos podríem acabar envoltats de hippies nedant en suc en raïm, cosa que pas voldríem, oi?
pDv
Si bé podria dir, paraula per paraula, el mateix que he dit per
la primera, s'ha de tenir en compte una cosa: aquesta és la segona. I a tota aquesta tonteria inconnexa i patillera, encara que continuï fent gràcia, se li va acabant el crèdit.
A vegades em pregunto si ja hi sóc tot, quan coses com aquesta em provoquen diversió. Puc arribar a valorar molt positivament obres mestres tipus
Expendables per mèrits propis, però Crank em sembla, objectivament, poc justificable.
Perquè si bé la idea, treta completament de la màniga, té la seva petita gràcia, el desenvolupament és tan terriblement inversemblant i patillero que he hagut de posar-la dins la categoria "comèdia". Que és cert que té alguns gags graciosos entre hòstia i hòstia, però la gràcia de veritat de Crank és precisament en tot allò que li falta, allò que no aconsegueix tenir; però que de manera més o menys pràctica o intel·ligent és capaç de potenciar en comptes d'intentar dissimular.
Paprika és ben bé com la seva protagonista: té dues cares tan terriblement diferents que no hi ha manera d'explicar-se el perquè de ser la mateixa persona.
Si bé tècnica i estèticament és (pel cap baix) magistral i la base argumental és d'allò més interessant (no la compararé amb
Inception, tot i que ho mereixeria), Paprika acaba deixant un sabor de boca terriblement insubstancial. Innecessari, incert. I és que no acaba d'aconseguir fer veure el per què de tanta monumentalitat gràfica i creativa.
L'ocasió per mirar per enèsima vegada Blade Runner no podia ser millor: de convidats estel·lars a
Girona després de creuar tots els Pirineus catalans, i fent números rodons (500) en les meves crítiques de cine. I tot amb una pel·lícula que potser és una mica culpable de tot plegat, perquè en el seu moment vaig guardar-me-la per mirar després de llegir el llibre i poc després vaig fer el possible per trobar-la, ja fa molts anys i en VHS.
Òbviament va valdre la pena. I és que si bé Blade Runner pot tenir algun punt criticable, tota ella és tan enorme que és capaç de crear punts d'inflexió.
pDv
Es fa difícil valorar Prospero's Books: si bé l'estètica és realment impressionant i la història, basada en La Tempesta de Shakespeare no es queda gens enrere, és una pel·lícula difícil de veure i de digerir.
Cert, no és còmode i és bastament presumptuosa; però
Greenaway aconsegueix, amb el muntatge i la fotografia, que cadascun dels milers de fotogrames de la pel·lícula sigui una veritable obra d'art.
Tan terriblement correcta en tots els aspectes (argument, fotografia, actuació) que en
Cronenberg es relaxa i s'ho creu: acaba fent-se difícil seguir un ritme i un protagonista que són lents a la vegada.
Però no desesperem, que un Cronenberg, tot i que no exploti cap cap, sempre distreu en la justa mesura i ens fa interessar-nos fins i tot pel protagonista més poca cosa.
No puc dir que hagi gaudit gaire ni m'hagi despertat un excessiu interès, però aquest debut del senyor
Ishii compta amb alguns dels ingredients que m'atrauen d'ell ara. Gràcia, fotografia i escenaris, basicament. Ah, i en
Tadanobu en calçotets, és clar.
Reveure The Taste of Tea després d'haver gaudit cosa bèstia amb
Funky Forest és un bon exercici. Perquè, sent del mateix
director, és també la mateixa pel·lícula. L'única diferència és que la primera intenta ser convencional (tot i no ser-ho en absolut) i la segona es deixa d'hòsties i passa d'un argument que doni continuïtat per centrar-se en el que interessa: anar-se'n completament de l'olla.
Que què és millor? Les dues em semblen fantàstiques i les gaudeixo per la fotografia, els boscos, els personatges i tota aquesta imaginació desbordant. La història, tot i que es valora, és doncs simplement opcional.
Quan el nombre de nus femenins gratuïts més un cutre-animal-vagina-dentata són més grans o iguals al nombre de línies de guió, el resultat és tirant a merda.
Ara toca fer l'esforç d'oblidar.
Experimentar amb l'animació està bé. Buscar noves vies visuals que cridin l'atenció i facin la teva pel·lícula diferent. Per exemple, agafar uns quants actors i fotografiar-los fent tot tipus d'expressions facials. També hi suma bastant atrevir-se a fer una història adulta, amb crim i prostitució.
Però en buscar noves vies que cridin l'atenció s'ha d'anar amb força compte que una vegada passada la sorpresa inicial deixi de tenir massa interès l'experiment. És bastant incontrolable, però s'ha de vigilar. També s'ha d'anar amb compte que si pretens fer una trama adulta no la basis en paràmetres completament infantils. És a dir, lluita pel control del crim organitzat d'un barri del centre de Budapest? Sí. Una colla de nens viatjant en el temps per matar mamuts que es converteixin en petroli que després podran explotar? No. No. No.
Quan has tocat fons és fàcil recuperar una mica de terreny. Aquest intent de renovació amb la Hilary Swank millora en petits detalls tècnics i alguns tocs d'humor, però a canvi perd caràcter i tergiversa algunes idees bàsiques, convertint-se en un... ball de graduació amb karate! Gràcies, amèrica.
Moltes coses es poden
perdonar i fins i tot recordar amb certa gràcia per una
base que té el seu petit i relatiu valor com a símbol infantil, d'adolescència i d'un tipus de cinema d'entreteniment que, si bé podia ser només fruit dels anys 80, continua sent recordat i valorat.
Però aquesta tercera part és, ras i clar i per mandra d'enumerar-ne totes les errades, una hora i cinquanta minuts de vergonya aliena.